width=Al llarg de la història de les comunitats humanes, la religió, els venedors d’intangibles i alguns regidors de la cosa pública han ocupat l’espai de la ciència en la comprensió de l’univers i han pretès l’existència de la matèria (inerta) en contraposició a l’ànima (immortal). Aquests postulats metafísics han emmascarat posicions de domini dels poders ungits per la gràcia divina sobre la població indefensa i defugen tota lògica: han de ser bandejats, per tant, en qualsevol debat racional.

Pel que fa a la matèria, es refereix als constituents de la realitat material objectiva, en el sentit que pugui ser percebuda de la mateixa manera per subjectes diversos. El problema és que la percepció no acaba de ser mai objectiva. I hi ha persones ‒i fins i tot mitjans de comunicació‒ que es prenen la llibertat d’explicar la realitat com a ells els emana de l’entrecuix testosterònic i constitucional. Afortunadament, la veritat sempre acaba superant les ficcions dels constructors de realitats, i més en l’era actual de la transitorietat comunicativa.

Si ens remetem a la ciència estricta, la matèria és tot allò que té un lloc en l’espai, conté una certa quantitat d’energia i està subjecte a canvis en el temps. I aquí arribem al nus de la qüestió: la matèria és mutable, vet-ho aquí. Una roca és una roca, però també pot ser magma. L’aigua és aigua, però també pot ser núvol. El metil metacrilat és metil metacrilat, però també pot ser urna. Tradicionalment, la diferenciació dels estats de la matèria s’ha fet en base a propietats com el volum i la forma: el sòlid és l’estat en què la matèria manté la forma i el volum; el líquid manté un volum fix i adapta la forma al recipient que el conté; i el gas s’expandeix fins a ocupar tot el volum disponible. És interessant remarcar que, contra algunes opinions, ni els estats més sòlids són permanents.

 width=L’evolució entre els diferents estadis de la matèria s’anomena «canvi d’estat», un concepte que algunes ments contemporànies s’han permès el luxe de posar en dubte. Als tres estats bàsics els caldria afegir l’estat de plasma, en el qual pràcticament tots els àtoms estan ionitzats ‒tenen càrrega elèctrica‒, excepte una certa quantitat d’electrons que van per lliure i no estan lligats a cap àtom o molècula. Els exemples més coneguts de plasma són les aurores boreals, el vent solar o les nebuloses intergalàctiques, molt esmentades els darrers temps al sud-oest europeu. En estat artificial, es pot trobar plasma en els tubs fluorescents, en un reactor de fusió nuclear o a les televisions que utilitzen alguns presidents per comunicar-se amb el món exterior. Existeixen altres estats de la matèria però alguns només són possibles sota condicions extremes com, per exemple, després d’un big bang: el superfluid, el supersòlid, la matèria estranya, la matèria degenerada…

Potser tindrem ocasió de seguir parlant properament dels efectes d’aquests canvis d’estat de la matèria.


Eduard Ribera (Balaguer, 1965). Especialitzat en narrativa breu, al llarg de la seva carrera ha recollit diversos premis. Ha publicat La casa per la finestra (1988), El mite de la darrera llàgrima (1995), Oficis específics (1996), A que no | 99 exercicis d’estil (2011), La vida assistida (2012)i De memòria (2016). Ha difós guions de ràdio (Les vacances de l’avi Sinofós, COM Ràdio 1998), de còmic (La muntanya és font de vida, Generalitat de Catalunya 2002) i de televisió (Gags inanimats, Lleida TV 2008) així com articles en revistes analògiques i mitjans digitals. Des de 2005 manté el blog literari L’Escriptori on publica textos d’actualitat i de ficció.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.