La llista dels principals polítics espanyols de tot el segle XX i el que portem del XXI és una llista d’atracadors, corruptes i lladres.
La majoria han passat per la presó o s’han escapolit per les seves bones relacions amb el Partido Judicial que és qui mana en el país i que aplica, quan convé, la coneguda tècnica embolica que fa fort.
En cito alguns: Felipe Gonzàlez, un dels homes més rics d’España, l’Aznar i la seva immobiliària familiar, el desconegut M. Rajoy, la Cospedal, l’Esperanza Aguirre, Paco Camps, Eduardo Zaplana, Santos Cerdan, Rodrigo Rato, José Luis Abalos, Bàrcenas, el lladre Montoro, en fi, una col·lecció de personatges que difícilment podrem trobar en un país civilitzat.
Faltava el Zapatero. Tot i que de moment sembla un invent d’algun jutge.
Com és possible un semblant grau de degradació en un càrrec polític al servei del poble?
Com pot ser que hi hagi tants lladres convivint tranquil·lament amb la premsa, els jutges, els mitjans de comunicació i el poble en general?
Com és que no hi ha una revolta popular? Tot aquest personal és, tanmateix, perfectament capaç de fer llargs discursos sobre ètica, moral, capteniment i amor a la pàtria.
De fet, alguns d’ells apareixen en tertúlies, conferències i rodes de premsa, fan llibres i donen cursos sobre el correcte comportament ciutadà.
Tenen una turbamulta de jutges, advocats, magistrats i procuradors al seu voltant. Alguns en contra i molts a favor.
La tenim més clara que l’aigua.
Caldrà fer alguna cosa, no?
Salut i república.