Submergir-nos en la immersió

Joan Biscarri

Arran del cas de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, on una família ha obligat a l’escola a carregar-se la immersió lingüística en contra de totes les altres, cal recordar que a Balaguer ja en tenim una experiència directa de com el nacionalisme espanyol manipula la realitat per invertir els papers de víctimes i botxins. Va ser el 2015 quan vam poder veure, en viu i en directe, com es construeixen aquesta mena de relats victimistes amb finalitats polítiques. En el seu moment ja ho vaig comentar en aquest mateix mitjà, i no tornaré a recordar com es va crear la immersió lingüística, per unir i no pas per separar.

Fa uns dies, l’Andreu Barnils es preguntava si, després de quaranta anys d’immersió lingüística, i veient el que està passant, no ens caldria pensar en el model basc, o, si més no, en revisar alguna cosa sobre aquesta opció política que, en el seu moment, va tenir un suport unànime de tot l’arc parlamentari català.

No crec que el model basc sigui adequat per al nostre país, però és cert que l’època que es va començar a implementar la immersió eren altres temps. El nacionalisme espanyol encara no s’havia desacomplexat de les barbaritats comeses durant el franquisme, i el coneixement de la llengua catalana era un instrument, no només d’integració, sinó també d’ascens social per a molts sectors castellanoparlants que la reivindicaven. Tanmateix, en les actuals circumstàncies, veient la continuada embranzida política del nacionalisme espanyol recolzada per les autoritats judicials, cal seguir per aquest camí? Hi ha alternatives?

No cal dir que, adés i ara, l’única alternativa realment garantida per assegurar la pervivència del català, és disposar d’un estat propi. Com passa en qualsevol estat que, amb tota normalitat, se n’assegura que la llengua pròpia estigui present en tots els àmbits, l’educatiu, l’audiovisual, el judicial, el mediàtic, l’esportiu, l’internacional, etc. Però, mentre això no sigui possible, en quedem de braços plegats veient com ens liquiden lingüísticament, com ens assimilen culturalment? O busquem alternatives de resistència, com hem fet sempre?

La qüestió resta oberta, així i tot, a l’hora de respondre-la, crec que hauríem de tenir en compte algunes coses:

1/ Que el primer que caldria és fer complir la immersió lingüística, cosa que no s’ha estat fent en molts casos, com ho demostren les taxes d’ús de la llengua a les nostres escoles.

2/ Que caldria tornar a explicar en què es fonamenta la immersió lingüística, una fonamentació científica que es va anar perdent quan la immersió es va convertir en consigna política, i que ara el discurs espanyolista pot torpedinar fàcilment disfressat de sentit comú.

3/ Que l’escola ja no té el paper cabdal, gairebé exclusiu, que tenia fa quaranta anys en la transmissió cultural, que ha esdevingut un més, i no el més important, agent de socialització. Si no volem que el català acabi sent només la llengua oficial de l’administració catalana, però sense un ús social, ha d’estar present en altres entorns socials rellevants, els audiovisuals, internet, els jocs virtuals, les xarxes socials, però també en els entorns judicials, sanitaris, policials, comercials, etc. No podem deixar la solució dels problemes socials, com es fa sovint, només com una responsabilitat de l’escola. La immersió lingüística s’ha de fer present a tot arreu, no només a l’escola. Com a societat, cal que ens submergim en la immersió.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.