Millor les plebiscitàries que el 9-N. Set raons.

Ja sabíem que la cosa aniria així. Que el Govern espanyol posaria totes les eines per frenar la consulta del 9-N després que els partits catalans acordessin data i pregunta. Tot era previsible, i ha passat. Per tant, i com que ara el que volem és decidir sobre el futur del país amb totes les garanties democràtiques i no tornar a repetir les votacions de costellada iniciades a Arenys de Munt el 2009, allò més lògic i factible serà preparar-nos per unes eleccions plebiscitàries. És cert que els partits pro-consulta sabien que tard o d’hora la situació els obligaria a saltar-se la legalitat espanyola i que, no fer-ho, podria ser considerat un frau democràtic en tota regla després de mesos de campanya i de proclames a favor del 9-N, però ens dispararíem al peu si comencéssim ara a desacreditar les forces polítiques que lideren el procés i que, de moment, han mantingut la unitat reclamada als carrer. Seria directament acabar amb el més gran projecte polític que ha viscut aquest país en segles. Keep calm, passem de pantalla i abordem unes eleccions. Votar a les plebiscitàries serà millor que fer-ho el 9-N. N’exposo set raons:

1. El recompte afavoreix els partidaris de la independència de Catalunya. Vagin els partits en una candidatura única o no, el caràcter de plebiscit de les eleccions divideix les formacions entre el sí i el no. És un ‘caixa o faixa’ on el partidaris de la independència juguen en igualtat de condicions respecte als detractors, no com el que es planteja ara a la consulta, on les possibilitats ‘unionistes’ són majors que les ‘separatistes’. El ‘no’ i el ‘sí-no’ enfront el ‘sí-sí’. 2 a 1, injust.

2. Les plebiscitàries garanteixen el vot. Atenent que no s’ha de fer cap llei especial per citar al poble a les urnes, el Govern espanyol no s’atrevirà a prohibir uns comicis autonòmics al Parlament de Catalunya. Si fes això, o volgués inhabilitar el president que les convoca, el procés guanya perquè assimilaria, encara més, la democràcia amb la seva reivindicació. No només sortirien al carrer els convençuts independentistes, sinó també indecisos o favorables a l’encaix de Catalunya amb Espanya que no accepten viure en un estat que anul·la eleccions legals per evitar que la gent s’expressi. Però no passarà. Rajoy no es tan obtús per cometre un error d’aquestes dimensions.

3. S’interpel·la directament als partits catalans. Les formacions s’hauran de mullar i dir clarament quina és la seva opció. Amb la consulta no era indispensable una posició clara i alguns com Unió Democràtica o Iniciativa per Catalunya han superat l’obstacle donant llibertat de vot. En unes plebiscitàries on es juguen quotes de poder, les coses caldrà dir-les clares perquè la gent vol saber concretament les postures de tots. Unes eleccions plebiscitàries obren una nova fase on no serveixen els circumloquis ni les ambigüitats.

4. La consulta del 9-N no és vinculant i unes plebiscitàries sumarien aquest component. El resultat de la consulta hauria estat un mandat pels partits, però votar-los directament sobre aquesta qüestió no deixa lloc al dubte. Votar un partit que exposa clarament les seves tesis sobre la independència és una petició expressa i formal per tal que posi en pràctica allò que porta al programa. Vostè és partidari de la independència? El voto, i si guanya, faci el que ha promès. Així de fàcil i de complex alhora.

5. És important la concurrència dels unionistes. Com que es tracta d’unes eleccions, és de suposar que els partidaris del ‘no’ donaran suport als seus partits. O es quedaran a casa veient com els seus van perdent escons? Aniran a votar i diran que no ho fan per la independència, sinó per defensar això de la Catalunya real, els seus problemes i bla bla bla, però tothom ho llegirà en clau plebiscitària s’hi posin com s’hi posin. L’oposició a la consulta del 9-N dels partits unionistes desmobilitzava els seus votants, que es negaven a formar part d’una votació que deien il·legal. A ulls del món, sense la seva concurrència, el resultat hauria quedat coix. Les plebiscitàries garanteixen el vot unionista i un dibuix concret de la realitat social i política del país. En cas que aquests votants optin per quedar-se a casa, segur que a més d’un li alegra veure el PP o Ciutadans fora del Parlament. Si voten, bé. I si no voten, també.

6. El procés es cohesiona (més). Les repetides negatives del Govern de Madrid han estat un aglutinador excel·lent pel procés. Ens podríem tirar els plats pel cap, però fa temps que som conscients que l’oponent és comú i més fort. Sense la consulta es reforcen encara més aquests lligams. Madrid es pensa que amb un ‘no’ arreglarà la situació, i aquí, com més ‘nos’ es reben, més ganes hi ha de votar. La participació a les eleccions plebiscitàries serà molt alta.

7. La imatge internacional d’Espanya s’afebleix (més). El 9-N passaran coses. No votarem, però segur que centenars de persones es manifestaran davant els col·legis electorals. La imatge d’uns ciutadans occidentals clamant per exercir la democràcia en ple segle XXI donarà la volta al món i afeblirà la ‘marca Espanya’ davant l’opinió internacional. Que s’hagin d’avançar unes eleccions per canalitzar allò que es podia fer en una consulta demostra la intolerància del Govern espanyol i genera empatia a la causa catalana. Com volen que ens quedem a Espanya si ens neguen un dret elemental com votar?

Recomanació: quan toqui manifestar-se, l’estelada al costat de la bandera de la Unió Europea. Si Europa ens mira, fem-li la ‘guerxina’ d’alguna manera.