Mal de quiexal i una navalla suïssa

Hola, em dic Carbó i, des de ben petit, ho veig tot força negre, negre com la nit però sense por ni vergonya, les meves dues mancances des del dia que vaig néixer. Suposo que per aquest motiu m’agradaria pensar que hi ha una sensibilitat especial per tots aquells dissortats que, com jo, tenen tendència a capbussar-se, alegres, en femers de profunditat prou considerable, com per sortir-ne negres i pudents, sense por ni vergonya a repetir el salt, les vegades que faci falta.

Dit això, potser és més fàcil d’entendre perquè a la gent li resulta graciós que em digui Carbó; sempre emmerdat, sempre en problemes, sempre en algun atzucac… .

I és que a casa meva les insuficiències que patia van tardar molt a ser advertides. Suposo que per aquest motiu l’adaptació també va ser, per tothom, més difícil i llarga. Els primers records que tinc i em porten a pensar que alguna cosa ja no funcionava, tenen a veure, tots ells, amb el dolor. Dolor de tots els tipus; cremades, rascades, mossegades, picades, nafres com un puny i patacades des de totes les altures i angles.

I clar que m’advertien, una vegada i una altra, el què no sabien tots plegats era que a mi, les alertes de perill i ridícul no m’arribaven.

Qui sap si per això mateix avui em toca escriure des de la garjola. Sí, sí, des de la mateixa presó, el calabós…, des del ”trullo”, “trena”, gàbia,…, el què vulgueu, però entre barres vaja. I què voleu que us digui, els mobles de casa meva són tots d’una marca sueca barata, i no s’hi està pas tant còmode… .

A més a més, estic acompanyat d’un parell de supervisors que van opinant sobre cada paraula que escric, i són força macos. Han de ser artistes per nassos, perquè entre els cossos musculosos i caps rapats dels dos, potser sumen cent tatuatges. I m’han comentat que se’ls han fet ells mateixos! Ah, l’amor a l’art! Quan me’ls han deixat mirar d’aprop, els hi he comentat que potser abusaven de simbolisme religiós i que les creus gamades ja no es portaven gaire. S’ho han degut prendre com una crítica poc constructiva, perquè en un vist i no vist m’han tatuat un puny a l’ull dret i un altre a la panxa.

Potser és que no he estat prou delicat, sovint hauria de fer memòria de les meves mancances.

De totes maneres, per algun motiu que no entenc, ens hem fet amics de seguida. Deu ser que, al cap i a la fi, els hi he caigut bé, o potser també hi té a veure que no em queixo gaire quan s’arrimen a mi i retallen distàncies. Fa fred aquí, i  només tinc màniga curta per abrigar-me, si ells agraeixen la proximitat i a mi em protegeixen del fred, per què m’he de preguntar si semblen més alegres ara ?

Finalment, com és normal, m’han preguntat per quin motiu estava allí. Jo els hi he contestat que, francament, no ho sabia, però quan m’havien detingut, només passejava pel carrer, buscant el cotxe perquè no el trobava. Molta gent que no coneixia de res i es trobava allí mateix, a uns metres meus, fent la seva, ha girat la mirada cap a mi, amb ulls atemorits i acusadors, barreja de ràbia i satisfacció, gesticulant sorpresa i denúncia a la vegada.

“Hi ha hagut molt xivarri, crits i renecs.” He continuat explicant als meus acompanyants.

“Aquesta tarde he decidit venir d’hora a la ciutat perquè hi ha un queixal que em tortura. La visita al dentista ha estat un pèl accidentada. L’anestèsia els ha fallat i m’han deixat la boca feta un quadre. Adolorit i encara anestesiat, quan he sortit de la consulta no sabia ni on era. Caminant fent “esses”, he tractat de recordar on tenia aparcat el cotxe, però no hi havia manera de trobar-lo. Suava, i les gotes de suor no em deixaven veure-hi amb claredat. He caigut dins d’un fangar d’obres inacabades i m’he esquitxat de les restes de pintura vermella que hi havia en un cabàs. Brut de pintura i fang, cec com un talp i col·locat sense haver fumat, m’he reincorporat amb penes i treballs. He continuat uns metres més, tomballejant d’extrem a extrem de la vorera, fins que m’he estampat contra un semàfor a prop del qual hi havia un agent urbà. He caigut a terra i el què duia a les butxaques s’ha escampat per tot arreu; un encenedor, el tabac, algunes monedes i un clauer d’un pam, amb forma de navalla suïssa…, res de l’altre món.

Però com us deia, la gent s’ha posat a cridar i assenyalar-me esvalotada mentre jo els hi tornava una mirada bovina i borratxa. 

En aquell estat embovat, el soroll de les sirenes i la visió de cotxes blaus atansant-se per tot arreu i a tota velocitat, encara m’han dibuixat un somriure més imbècil als llavis. No em pregunteu perquè, suposo que deuria pensar que em trobava al mig d’algun rodatge i tot estava preparat.

El què no em pensava pas és que jo també actués, i quan un grapat de mossos s’han tirat sobre meu, m’han emmanillat i m’han empès amb força dins un furgó blindat, ja no he entès res. Almenys aquí m’han donat ibuprofen, els mal educats.”

Els dos artistes rapats no m’han deixat d’escoltar ni un sol instant, i just quan he acabat, han esclatat a riure com a babaus. Jo encara he quedat més confús, però llavors, finalment, m’han aclarit el què havia passat.

Sembla que moltes ciutats, per més que ho dissimulin, pateixen de les mateixes misèries que els pobles més poc habitats. I com en aquests últims, un pet ben tirat aviat perfuma totes les llars, siguin més o menys cosmopolites tots els seus habitants. Així, els fets d’un tarat amb un ganivet a la mà, repetits pels mitjans dels colors més variats, fan de cada veí l’autor prolífic de les històries més variades, on els protagonistes podem ser tots plegats.

Avui m’ha tocat a mi; he entrat al dentista pel queixal, i n’he sortit com l’agressor del punyal. Tot i res perquè els fets d’un penjat han portat al deliri una ciutat.

Si no fóra perquè estic malalt, advertiria a tothom del perill de cuinar converses amb massa por i rumors interessats, però com us he repetit altres vegades, a mi, malaltissament, tant se me’n dona tot plegat, i quan ara em vinguin a treure d’aquí, només tinc clar que canviaré els mobles de casa, perquè aquests de la cel·la són molt còmodes, molt més que els d’una empresa sueca barata que m’havia captivat.