Josep Pla

Marc Solanes i Roca

Carme Riera diu que Josep Pla està de moda. Certament, les primeres paraules d’El quadern gris –“Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat”– van recuperar la vigència amb l’aparició de la covid-19. El retorn a la casa familiar li serveix d’excusa per iniciar el seu dietari més cèlebre, on hi descriu una quotidianitat vagarosa, que seria equiparable a la dels universitaris aquest darrer any si no fos perquè el teleestudi els impedeix una completa ociositat.

Ho diu també perquè surt retratat a la coberta d’El fill del xofer, la biografia del sinistre Alfons Quintà que ha escrit recentment Jordi Amat –per Marina Porras, “un relat sobre el pujolisme, explicat a partir d’aquest psicòpata, amb la covardia que hi ha en el gest de fixar-se en el tarat per fer el retrat general”, un llibre que “revifa l’odi cap a Pujol (…) perquè és l’única manera de seguir produint un relat autonòmic que funcioni”.

A l’abril es compliran quaranta anys de la mort de Josep Pla i l’autor de la boina continua sent llegit, replicat i envejat. La seva obra colossal es veu incrementada any rere any amb l’edició de títols inèdits a cura de la càtedra que porta el seu nom. L’últim és el manuscrit original d’Història de la Segona República Espanyola, editat per Destino, que ha estat catalogat com el llibre maleït de l’escriptor. Es tracta d’un encàrrec de Francesc Cambó durant la Guerra de Franco que al seu dia fou publicat –traduït al castellà i censurat– amb l’objectiu de legitimar el cop d’estat de 1936 i justificar l’antirepublicanisme del catalanisme conservador.

Més enllà de l’interès literari i de la contribució a la història del segle passat, els planians locals hi trobem una presència que no pot passar desapercebuda. Segons explica Xavier Pla a la nota introductòria del volum, el de Palafurgell va treballar en aquesta obra allunyat del foc de la guerra, a la biblioteca de l’ambaixada espanyola al Vaticà, on va rebre l’ajut del pare franciscà Josep Maria Pou i Martí. Pou és l’autor de la Història de la ciutat de Balaguer, la primera gran història de la ciutat, publicada el 1913, premiada als Jocs Florals, i que seria font, quaranta anys després, del llibre homònim del pare Pere Sanahuja. Com sigui, Pou va fer cap a Roma, on remenava els arxius de l’ambaixada susdita i assessorava la secció històrica de la Congregació de Ritus.

Una trobada anecdòtica, com ho és la presència de Balaguer a l’obra de Pla, que deixà constància, això sí, de la bona restauració de Santa Maria, que “ha tingut compassió d’aquestes nobles i venerables pedres”, a diferència de les obres fetes al Sant Crist, “restaurada amb un gust espantós propi de l’escenografia més vulgar”.

A aquest intent de llista de coincidències hi podem afegir la novel·la de l’escriptor balaguerí Francesc Puigpelat El dia que Josep Pla va bufetejar Adolf Hitler, Premi Ferran Canyameres 2020. En matèria de premis, Tomàs i Teresa Pàmies obtingueren el Josep Pla el 1970 per Testament a Praga. Al contrari de la Pàmies, Pla no va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, castigat precisament per les seves aventures amb Cambó. Però que Tomàs no escrivís cap lletra d’aquelles seves memòries no fou obstacle per ser llorejat com a escriptor, ni que fos com a coautor, amb la seva filla, del llibre que els donaria més fama. Paradoxalment, aquesta comunista de Balaguer seria una de les poques defensores de la candidatura de Pla al Premi d’Honor.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.