Escena 1: Vostè camina per un carrer de Balaguer. Es creua amb una persona coneguda i la saluda. Ella no li respon. A què ve això? Està emprenyada amb mi? És una imbècil.

Escena 2: Vostè camina per un carrer de Balaguer. Es creua amb una persona que no coneix de res i ella el saluda. A què ve això, si no la conec? Que collons deu buscar aquesta? És una imbècil.

Escena 3: Vostè camina per un camí solitari allunyat de Balaguer. Es creua amb la mateixa persona desconeguda de la Escena 2 i vostè la saluda. Ella no li respon. A què ve això? Serà mal educada? És una imbècil.

Què tenen en comú aquestes escenes a banda que l’altra persona sempre és una imbècil? Doncs que ella no compleix l’expectativa de resposta que marca una norma social que vam aprendre de petits, malgrat que no recordem que mai ningú no ens l’ensenyés.

Les escenes podrien multiplicar-se fins l’infinit, abastant les més diverses situacions, les múltiples formes de salutació verbals i no verbals (gests, cops de cap, encaixades, petons singles, dobles o triples, abraçades, reverències, …).

La base psicològica és la necessitat de reconeixement social mutu. S’ofereix un reconeixement –salutació- amb l’expectativa de rebre’n un altre que ens confirmi que som algú pels altres. Qualsevol cosa menys la invisibilitat social.

L’antropòleg Claude Lévy-Strauss deia que no ens adonem que tenim una cultura fins que no marxem a un altre entorn cultural i comprovem que les coses es poden fer d’una altra manera. De la mateixa manera no ens fem conscients que seguim una norma social fins que algú no la trenca. I aleshores ens cal buscar un motiu que ho expliqui.

Una forma particular de salutació és també la felicitació, amb totes les seves variants (eventual, periòdica, rutinària, de cortesia, íntima, de facebook, …). Felicitem per que esperem ser felicitats, però també perque toca. Perquè si no ho fem algú pensarà que som uns imbècils.

És per aquest motiu que aprofito per felicitar-lo concretament a vostè, lector o lectora de les escenes 1, 2 i 3, en aquest inici de l’any 2015. Li desitjo que aquest any… aquest any sí. I posi vostè en aquest cistell del sí tot allò que li vingui de gust. Des de la vulgar loteria, fins l’anhelada independència, passant per tot un clàssic com és la salut.

Tampoc no pretenc que això m’eximeixi de desitjar un bon any a tothom en els propers 15 dies. Però si algun dia me’n oblido –cosa que pot passar-, li prego que pensi en Lévy-Strauss, només un moment abans de pensar que soc un imbècil.