Fa més d’un any vam organitzar a Balaguer un concert d’homenatge a Pau Casals. I en aquell marc des del Col·lectiu Sardanista de Balaguer vam sol·licitar a la Paeria que si es volia restituir una estàtua als peus del passeig, presidint la Plaça Pau Casals, el monument que hi havia d’anar no havia d’homenatjar Gaspar de Portolà sinó Pau Casals, aquest important músic i violoncel·lista català. Un home que va ser proposat pel Parlament a l’exili com a president de Catalunya, pel fet de ser un referent transversal dels valors democràtics i de catalanitat. Una figura que esdevindria un símbol de la pau i la llibertat, sobretot arran del parlament a les nacions unides, que el van convertir en un dels catalans universals més estimats. No cal dir que la sorpresa va ser majúscula quan el passat divendres 28 de febrer llegíem a la premsa que es restituiria l’estàtua de Gaspar de Portolà al mateix lloc on havia estat, un cop s’hagués restaurat la peana.
Intentar debatre sobre Gaspar de Portolà és un tema delicat, a Balaguer, perquè qui més qui menys, tothom ja té una posició preconcebuda, que difícilment canviarà. Per uns va ser un explorador, un navegant, un descobridor, un aventurer. Per uns altres un militar i colonialista, còmplice de les majors atrocitats possibles. Ara bé, al marge de les ideologies i opinions, hi ha els fets. Vegem-ne alguns:
Gaspar de Portolà va ser un militar de l’exèrcit espanyol en un context de militarització de la vida política i d’eliminació dels nostres drets nacionals. Fou militar d’un exèrcit imperialista i colonialista. Primer al Mediterrani, i després a Amèrica, ja fos com a explorador i navegant a la costa californiana, ja fos com a governador de l’administració colonial espanyola a l’actual Mèxic. Per això és normal que els imperialistes i colonialistes espanyols l’hagin reivindicat com a referent, heroi o símbol, fos en ple franquisme o durant l’etapa actual.
Ara bé, Portolà també va ser fill d’una família fidel a la causa catalana durant la guerra de Successió, una de les famílies que van pagar amb el seu patrimoni el manteniment d’un exèrcit austriacista que defensés les constitucions catalanes enfront dels borbons. Van perdre, i els vençuts van ser humiliats, saquejats i espoliats. Gaspar va néixer el 1717, en plena postguerra. I per una família que havia tingut un altíssim nivell econòmic i de poder, però que se’ls hi havien tancat totes les portes, la carrera militar dels fills hauria de ser una manera de ‘fer-se perdonar’ pels vencedors, i alhora, assegurar-los-hi una carrera professional d’un estatus similar al que haurien gaudit abans de 1714.
Sabem que en Gaspar de Portolà va voler tornar, ja molt gran, per morir en terres catalanes, concretament a la ciutat de Lleida. I que tot el patrimoni que havia acumulat, primer com a militar i després com a governador, el va donar a beneficència. De fet, l’actual Palau de la Diputació de Lleida ocupa l’espai on hi havia hagut la Casa de la Misericòrdia, el gran hospici de la ciutat de Lleida, construït a finals del segle XVIII amb les herències de tres benefactors, un dels quals, el ‘nostre’ Portolà.
Ja ho veieu que tots els fets i personatges del passat són polièdrics. I fa de mal fer si els volem jutjar amb els valors del present, en comptes de fer-ho d’acord amb les vicissituds dels temps que van viure. En qualsevol cas, som en ple 2025, i avui en dia aquests personatges són controvertits al món occidental. També a la nostra ciutat. Són moltes les veus que s’han alçat demanat que no es restitueixi el monument. I que, si es fa, sigui en un altre lloc, i contextualitzant-lo.
No sé a qui correspon de decidir on ha d’anar l’estàtua del Gaspar de Portolà, però sí que demanaria a la Paeria que escolti, que valori les implicacions de cada opció, que tingui en compte les opinions de tothom, també dels experts en memòria democràtica i patrimoni, i que no tiri pel dret. Que tots puguem explicar -i compartir- la decisió final sense haver de passar vergonya.
Jaume Marvà