Porcioles, biografiat

Marc Solanes Roca

Josep Maria de Porcioles ha passat a la història de Catalunya com a alcalde de Barcelona (1957-1973) i a la de Balaguer com a impulsor i propietari de la paperera Inpacsa (1955-1993). Però més enllà d’aquestes dues fites, va tenir una trajectòria llarga i polièdrica que ha suscitat algun documental, un Homenot de Josep Pla i una hagiografia de Josep Aznar al primer volum de Balaguerins. Ara, l’Editorial Base n’acaba de publicar una biografia exhaustiva escrita per Josep Lluís Martín i Berbois.

Fill d’un notari d’Amer que es va establir a Balaguer, Porcioles va seguir els passos del seu pare i, després d’opositar, va començar a exercir el mateix ofici a la plaça del Mercadal. A la ciutat, es va implicar ben aviat en el món polític i associatiu: membre de la Lliga Regionalista i del Centre Excursionista de Balaguer, arribaria a presidir l’Associació Social Popular i Acció Catòlica i a ser un dels fundadors i el secretari general de Lliga Catalana.També va participar en mítings nacionalistes a la comarca a favor de l’estatut d’autonomia. Però per la seva posició, durant la guerra va ser detingut i empresonat pels rojos. Exiliat a França, va passar a la zona dels rebels i a Valladolid, on hi havia estudiat, va ingressar a la Falange.

Amb el triomf del general Franco, Porcioles va integrar-se de ple a les estructures del règim: delegat de l’Auxilio Social a Lleida, president de la Diputació de Lleida i director general de Registres i del Notariat. Al llarg d’aquest periple, sectors de la Falange van retreure-li el seu passat catalanista i la seva inhibició amb l’aixecament de 1936. Però Porcioles no va perdre el favor de Franco i, establert a Barcelona, va ser nomenat alcalde. D’entre les seves consecucions, a Lleida hi destaca la creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i, ja a la capital, les anomenades tres C: la cessió del Castell de Montjuïc a la ciutat, la Compilació del Dret Civil de Catalunya i la Carta Municipal. Aquesta última, per cert, combatuda per un altre balaguerí il·lustre i polèmic, Eduard Tarragona.

Al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, Porcioles va haver d’afrontar les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta i els milers de barraques que van instal·lar-s’hi. En aquest context, la política urbanísticaque va desenvolupar és el pitjor record que ha deixat com a batlle. Això, sumat als entramats fraudulents que, segons recull Martín i Berbois, implicaven els arquitectes municipals, una xarxa de constructores i bancs dirigits pels seus gendres i altres persones del seu cercle i la seva notaria. La premsa el va arribar a situar entre les deu persones més riques d’Espanya, amb un patrimoni de 2.000 milions de pessetes. Tot plegat ho va negar.

Jerarca del règim, home de Franco a Catalunya, a Porcioles no li ha calgut un rentat de cara dels que explica Ferran Sáez Mateu a la seva darrera novel·la Els morts riallers, vencedors de la postguerra “despietats amb els dèbils, servils amb els forts i hàbils manipuladors dels fils del poder” que han hagut de reescriure la seva història per fer-la més digerible. No li ha calgut perquè ja al seu funeral el va glossar Pasqual Maragall. I pocs, com Joan Brossa, li han posat el dit a l’ull.

A Balaguer ha gaudit sempre de prestigi, simpatia i suport. No en va, centenars de conveïns van ser assalariats seus a la fàbrica, la més important que hem tingut. Va ser nomenat fill adoptiu i, el 2011, per unanimitat, el ple municipal va batejar un carrer amb el seu nom –des d’aquí, he insistit amb un fracàs estrepitós en la necessitat que la Paeria ho reconsideri. El llibre honest i solvent que s’acaba de publicar pot ajudar els paers de 2021 a pensar-hi.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.