Ara sembla que serà el 6 d’octubre que podrem aclarir alguna cosa respecte a l’aplicació de l’amnistia als líders catalans que encara estan embolicats, nou anys més tard, en tot l’assumpte del procés.
El cas de l’amnistia, la negativa a aplicar una llei que ha estat aprovada pel Parlament espanyol i que ha estat plenament acceptada pels tribunals europeus, és un exemple ben eloqüent de fins on pot arribar un tribunal espanyol. Són absolutament perillosos. Diguem que no tenen vergonya de res.
Des del primer dia, des del primer judici, ja van deixar clares les seves prioritats.
Les arbitrarietats comeses contra els implicats, la fatxenderia, el menyspreu i la contínua prepotència van ser la tònica dominant.
Tot el judici va ser la demostració de com el poder pot inventar noves paraules o canviar el significat de les conegudes. Sedició, malversació, terrorisme, violència, autoria, han anat canviant de significat segons convenia a la sentència que havia estat escrita abans de començar el judici.
Ho han intentat de totes les maneres i han fracassat amb les seues euroordres a Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Escòcia, Luxemburg i Itàlia. No es donaran però, per vençuts.
No crec que acabin acceptant la sentència del TC i que reconeguin que han perdut la guerra que havien orquestrat.
De dret tampoc no en sé gaire, però no em sorprendria un recurs davant d’algun tribunal internacional per tal d’endarrerir un parell d’anys l’aplicació de l’amnistia.
Alguna cosa s’inventaran, colla de dropos.
Salut i república.