Vergonya monumental

Marc Solanes i Roca

Coincidint amb el 45è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, el vicepresident Pere Aragonès i la consellera de Justícia, Ester Capella, s’han desplaçat a Tortosa per solemnitzar, des de la llera de l’Ebre, el compromís de la Generalitat de retirar el monument franquista del mig del riu. Davant la tebior de l’alcaldessa –“diferents generacions han crescut sense veure’l com a monument franquista sinó com un element que formava part del paisatge”–, la consellera ha assenyalat amb contundència el significat del monument, que plasma el discurs dels vencedors.

A Balaguer seguim el camí invers: l’equip de govern de la Paeria s’entesta en redimir l’estàtua del soldat-pagès que el primer govern democràtic va retirar del Mercadal l’any 1982. Després de denunciar-ho en aquest portal, diversos historiadors hi han dit la seva a les xarxes. Entre ells Albert Velasco, que no veu el “gol” de l’artista als franquistes i que sosté que cal exposar l’obra en un museu o mantenir-la al magatzem. El director de La Mañana, el balaguerí Francesc Guillaumet, proposa ubicar-la definitivament a la deixalleria. Alguns companys de l’independentisme local no veuen malament la idea inicial dels d’ERC de posar-la al cementiri, però en un clot ben fondo.

Interpel·lat pel paer de la CUP al ple municipal, el paer en cap va argüir que no es tracta d’una estàtua franquista “si segueixes tota la història” i va adduir el fet que l’artista era un represaliat i que va “colar” símbols com “el genoll que té a terra” el soldat-pagès que en genuflexió jura la bandera (?!). El paer de Cultura i Comunicació, però, va acabar dient que la voluntat de l’equip de govern és promoure un espai de memòria, hi hagi o no l’estàtua.

I aquest és el fil que seguí després el paer en cap a Ràdio Balaguer: l’objectiu de la “comissió d’experts” és ara projectar un espai de memòria, no necessàriament recuperar el monument del soldat-pagès. Davant la sorpresa de la periodista Sònia Arimany, que va apuntar encertadament que el memorial era una novetat de la qual la Paeria no n’havia informat mai, Jordi Ignasi Vidal, tot desmentint-la, es remuntà a propostes de fa deu anys del Consell Comarcal per fer un espai de memòria a Sant Domènec i a la senyalització del Merengue. Històries que res no tenen a veure ni amb aquest equip de govern ni amb l’afany de reinterpretar l’estàtua.

En definitiva, un canvi de guió, una recollida de cable com una casa de pagès respecte les declaracions públiques i que consten a l’hemeroteca, que no feien més que lloar les virtuts del monument i l’oportunitat de recuperar-lo a l’espai públic, i que a més manifestaven la urgència de fer pedagogia dels suposats valors antifranquistes de l’obra. Canvi de guió i tergiversació.

Veurem què hi diuen els estudiosos de la història del franquisme que integren la comissió –si és que n’hi ha algun. Es veu que precisament per la seva oposició manifesta a recuperar el monument, un especialista en història contemporània inicialment convidat a formar-ne part n’hauria estat exclòs. Per què, si l’objectiu realment era idear un espai de memòria democràtica i no pas justificar i legitimar la recuperació de l’estàtua?

Som davant d’una obra de “resistència silenciosa”, com assegura el paer de Cultura? Posar l’etiqueta de “franquista” al monument és “prejutjar”, com diu el paer en cap? El dictamen de la comissió haurà de respondre amb claredat totes les preguntes. Un monument concebut per exaltar una operació militar de l’exèrcit franquista i dedicat “a los que lucharon y murieron por Dios y por España” pot formar part d’un memorial democràtic? Pot formar-ne part un monument concebut per perpetuar la memòria de l’exèrcit nacional a l’imaginari col·lectiu i exaltar els valors del patriotisme franquista espanyol?

Som on érem: l’obra té el significat que té i la complicitat moral de l’escultor amb la commemoració del vint-i-cinquè aniversari del cap de pont és irrefutable. Entaforar aquest monument, el símbol de la dictadura franquista per excel·lència de Balaguer amb tot el que comportà de mort i repressió en un espai de memòria democràtica és el major despropòsit imaginable. El monument, per la seva naturalesa, mai no podrà formar part d’un memorial democràtic. Ni maquillat ni blanquejat.

Un espai de memòria democràtica, per essència, no pot legitimar ni certs valors ni certes actituds. Un memorial democràtic ha d’honorar i dignificar les víctimes de l’Alzamiento i de la dictadura, totes aquelles persones mortes, afusellades, torturades, empresonades, marginades, silenciades i socialment anorreades pel règim, les que el van patir, les que no es van doblegar.

El monument és als antípodes de la lluita pels drets i les llibertats democràtiques. Potser contextualitzat i explicat correctament com a monument intrínsecament franquista pot tenir cabuda en algun museu i pot servir de reflexió per promoure la memòria històrica i la pau. Reinterpretar-lo i contextualitzar-lo a l’espai públic –amb el pretext que falta art al carrer!– perverteix aquest propòsit i esdevé una ofensa i un insult a les víctimes del franquisme.

Ho va dir Hilari Raguer: “no prenguem mal buscant la veritat de la història”.

1 comentari

  • Jaume Pallé

    Si ens posem a reinterpretar els monuments entrarem en un camí desconegut que podria fer treure monuments a militars de l’exèrcit espanyol genocida dels indígenes a Califòrnia, com la de Gaspar de Portolà, i potser canviar el nom del col.legi que porta el seu nom. Tot el que algun cop ha servit per enaltir el feixisme i els genocidis hauria d’estar fora dels espais públics.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.