L’efecte Llucifer

Joan Biscarri

Una vegada un alumne em va preguntar si creia que existeixen les persones dolentes. No era una pregunta sobre l’existència del mal com a concepte abstracte o filosòfic, sinó sobre si realment podiem dir que hi ha males persones.

Una virtut dels bons alumnes és la seva habilitat per fer-te preguntes que no saps respondre. Això t’obliga, com deia una mestra dels meus fills, a fer anar la “maquineta de pensar”.

Zimbardo (em sap greu citar-lo per segon cop), a “L’efecte Llucifer”, considerava que no hi ha persones intrínsecament dolentes (ni tampoc bones), sinó que les persones son induïdes a fer accions dolentes quan son arrossegats per certes situacions. Això explicaria, per exemple, que honrats ciutadans i bons pares de família alemanys sembla que no van tenir problemes de consciència a l’hora de torturar i matar milers de persones als camps de concentració nazis.

Però més enllà d’aquesta resposta de manual des de la visió un tant roussoniana de Zimbardo, el que em va interessar especialment del tema és la perspectiva de la percepció interpersonal de les persones dolentes. O sigui, per dir-ho ràpidament, perquè els dolents sempre son els altres?. Obé, dit d’una altra manera, perquè no trobem mai ningú que es consideria sí mateix com una mala persona?. Ni tan sols aquelles persones sobre les que podriem trobar un cert consens sobre la seva dolenteria. Si els preguntéssim a elles segur que també trobarien centenars d’explicacions (o justificacions) amb les que demostrar que, més o menys en el fons, elles son tan bones persones com les que més. Potser, fins i tot, acollint-se a explicacions del “tipus Zimbardo” (no sóc jo, no és res personal, és la situació, es la meva feina, és la meva obligació, jo sóc un manat, etc.).

En certa manera es tracta de la mateixa diferència que hi ha entre les auto-atribucions i les hètero-atribucions de causalitat. Perquè quan ens passa alguna cosa positiva tendim a fer atribucions internes, mentre que quan ens passa quelcom de negatiu tendim a fer atribucions externes de causalitat?. És el clàssic exemple, que els estudiants acostumen a entendre molt bé, de l’alumne que, en comunicar les notes als pares o als amics, diu “HE aprobat la història, però M’HAN suspès les matemàtiques”.

I és que tots tenim una certa necessitat de mantenir un nivell raonable d’autoestima i, per tant, disposem de mecanismes per a protegir-la en forma de justificacions més o menys elaborades. Llevat, si de cas, dels depressius, per als quals “tothom és millor que jo que sóc una p… merda”.

Més que donar-li cap resposta al meu alumne (jo sóc més de preguntes que de respostes), li vaig proposar un petit joc:“pensa en la persona que coneguis més “filla de p…”, i tot seguit intenta posar-te en la seva pell i dir-ne alguna cosa positiva o que justifiqui alguna de les seves accions”.

És un exercici molt dur, ho reconec. Moltes persones són incapaces de fer-lo i no resisteixen aquest intercanvi de rols. Ara que alguns feu vacances i teniu més temps per perdre, us el proposo, a veure si en sou capaços.

Alerta, no es tractade caure en cap “bonisme” de “boy skout”, ni tampoc que ara haguem d’anar per la vida de “kumbaiàs”, que el Tànatos freudià hi té un paper important en la vida dels humans, sinó només de fer un exercici d’empatia que, com tots els exercicis, tant físics com metals, costen molt i requereixen un cert entrenament.

Però tranquils, que no hi haurà exàmen (o sí).

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.