Iubilatio

Hi ha coses que passen sempre als altres, fins que un dia et passen a tu. Una d’elles és la jubilació. Si algú t’ho hagués dit quan vas començar a treballar a la universitat, ara fa gairebé quaranta anys, i ben bé per casualitat, l’hauries pres per boig.

Des d’aleshores tot ha passat volant. Un dia empenyia l’altre, un curs a l’altre curs, i tot era tan urgent que no hi havia temps per mirar enrere. I de sobte va i s’acaba, i et queda un regust agredolç a la boca. S’acaben els problemes que calia resoldre per ahir, s’acaba el no arribar mai enlloc per molt que corris, s’acaba haver de justificar-ho tot davant de tothom, dels alumnes, dels companys, de les direccions. S’acaba la sensació que potser no ho faràs prou bé, que potser no en saps prou, que el teu currículum no progressa adequadament.

Però alhora s’acaba la sensació del repte aconseguit, o si més no enfrontat, més enllà de l’èxit o del fracàs de cada dia. S’acaben els nervis i la por de sentir-te cada dia observat i avaluat, però també el plaer narcisista de sentir-te mirat i escoltat. El plaer de despertar les ments, d’ajudar a aprendre, a pensar, i també el plaer d’aprendre cada dia, d’obligar-te a pensar, a mirar cap en fora, però també cap en dins, en aquest joc de donar i rebre constant amb el coneixement. Un joc repetit una i mil vegades, però cada cop diferent. Mai una classe igual que una altra.

Una aula buida

Frank McCourt, a la seva novel·la autobiogràfica “El professor” calculava que, després de trenta anys de fer de professor d’institut, havia fet unes trenta-tres mil classes a uns dotze mil alumnes. Has intentat fer el càlcul després dels teus quaranta anys de professor d’universitat i no te’n acabes de sortir. Sobretot de les classes, perquè hi ha hagut de tot, d’una hora, de dues hores, de tres hores, presencials i virtuals. A vegades no saps quan comença i quan acaba una classe. Impossible de calcular, però segur que són menys que les de McCourt.

En canvi, sí que poden haver estat uns dotze mil els alumnes. Dotze mil persones, de totes les edats, gèneres i condicions, que han anat entrant i sortint de la teva vida any rere any. Dotze mil biografies amb les quals t’has creuat en algun moment. Sempre amb rostres diferents, però sempre amb la mateixa edat, mentre tu envellies cada any. Dotze mil cromos i ni un sol de repetit. Massa per la teva mala memòria. Cada any intentaves recordar les cares associades a un nom i, quan ho començaves a aconseguir, s’acabava el curs.

A alguns els havies d’empènyer, arrossegar-los com un llast, d’altres t’empenyien a tu, t’obligaven a repensar allò que tu havies pensat, a anar més enllà. Com s’agraïa l’estímul d’aquelles preguntes intel·ligents. A vegades fins i tot tornaves a casa sentint que havies sembrat alguna llavor, que potser sí que tot allò servia d’alguna cosa, en aquest estrany ofici on mai no pots palpar el resultat de la teva feina.

I ara que saps que allò s’ha acabat et preguntes per la teva identitat. Tota la vida responent que eres professor, i ara que ets? Es pot ser jubilat? O sigui, en comptes de ser allò que ets, ser allò que ja no ets? O potser ens equivoquem quan diem que som professors, o metges, o electricistes, o paletes. Potser només hauríem de dir que “fem de”, i així seguir sent allò que som quan deixem de “fer de”.

Diuen que el terme “jubilació” prové del llatí iubilatio, que alhora prové de l’hebreu. Els antics hebreus veneraven la Llei de Moisès per la qual l’home, complerts els quaranta-nou anys, o sigui set vegades set anys sabàtics, celebrava la “festa del yobel” per tal d’entrar als seus cinquanta anys meditant, reflexionant i tornant a l’essència de la vida amb alegria. Calia gaudir amb goig allò que s’havia aconseguit. D’aquí la iubilatio com a jovialitat, goig, alegria.

Més enllà de qualsevol fal·làcia etimològica, “se non è vero, è ben trovato” i, fet i fet, serà millor acollir jubilosament aquesta iubulatio, i creure que sí, que deixem algun rastre.