Tres premises argumentades telegràficament sobre Catalunya i la Unió Europea.
Premisa 1: No hi ha res als tractats ni a la normativa de la Unió Europea que impedeixi que una Catalunya independent hi segueixi pertanyent.
Argument: Imaginem per un moment que no només Catalunya vol independitzar-se d’Espanya sinó que també Espanya vol independitzar-se de Catalunya. I que ambdues volen seguir a la UE, i que a ambdues els sembla perfecte que l’altre hi pertanyi, i que, lògicament, els països de la UE n’estan encantats que sigui així. A algú se li ocorreria de dir que hi ha alguna cosa en algun tractat que ho impedeixi?. La resposta òbvia és que no, i que si hi fos, que no hi és, és canviaria. Ergo, no hi ha arguments jurídics-formals, sinó només polítics, de voluntat política de les parts, o d’interés, si es vol dir així.
Premisa 2: La pertinença de Catalunya a la UE no només li interessarà a Catalunya sinó també a Espanya, i per descomptat, també a la UE.
Argument: Si Espanya s’oposés a la pertinença de Catalunya a la UE, es perjudicaria a ella mateixa. No repetiré totes les conseqüències negatives per Espanya (trencament de les vies de comunicació amb Europa, pèrdua d’intercanvis comercials, etc.). Si, malgrat perjudicar els interessos dels seus propis ciutadans, s’hi oposes per pur ressentiment i venjança (cosa que, per cert, demostraria que qui vol posar fronteres no és Catalunya sinó Espanya, atès que dins d’Europa no n’hi ha de fronteres), caldria “ajudar” a convencer-la. Només cal deixar clar que, si no s’hi posen bé, Catalunya no assumirà la part corresponent del deute del Reino d’España, amb la qual cosa aquest Reino acabaria pitjor que Grècia, i es probable que això fos bastant convincent.
Premisa 3: Hi ha d’altres alternatives interessants, més enllà de la Unió Europea.
Argument: Que no es posin pesats perquè hi ha d’altres opcions per garantir la lliure circulació de persones, capitals i mercaderies sense sortir de la zona euro. L’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), formada per països com Suïssa o Noruega, o els acords de col·laboració amb la Unió Europea, que no requereixen acords per unanimitat, poden aportar totes les avantatges de la UE sense necessitat de fer-hi cap contribució econòmica ni de sotmetre’s a les seves polítiques econòmiques. De fet, tot i que personalment m’inclino per pertànyer iniciament a la UE per tranquilitzar tothom, potser seria convenient posteriorment de plantejar un debat, i un possible referèndum, sobre la pertinença a la UE, tal com volen fer països com Gran Bretanya.
En definitiva, la pertinença a la UE no és cap problema, però això sí, si per un motiu o altre no s’hi posen bé, potser haurem de fer un pensament, perquè amb el temps hem anat descobrint que, com en aquell antic programa televisiu de “Oh, Europa”, …ens la imaginàvem més gran!.