El Tribunal de Cuentas, una de les institucions més miserables de l’estat espanyol, s’ha vist obligat a concedir l’amnistia als trenta i tants imputats que encara tenia embolicats en una causa absolutament rocambolesca.
Per fer un resum els acusava d’haver gastat diners provinents dels fons europeus.
Des d’Europa els havien dit que no, que això era fals. Així i tot, van seguir embolicant la troca al crit de “Santiago i cierra España”.
De la llista dels amnistiats, hi ha els tres o quatre més coneguts, Puigdemont, Artur Mas, Romeva, Comín, Junqueras… però després n’hi ha trenta més, perfectament desconeguts que porten nou anys de patiment i angoixa.
Un cas de poca vergonya. La caverna segueix predicant que l’amnistia és injusta, que és un invent del Sánchez per mantenir-se en el poder i que tots els participants en el procés haurien de fer cap a la presó, o a la forca, sense més excuses.
Una bona part del poble pla, també ho entén així perquè els han venut l’amnistia com un perdó gratuït a uns delictes de primera magnitud.
No hi ha proves, és cert, però és igual, l’important és que es van posar contra España. Pecat mortal.
Tot el tema de l’amnistia i els comentaris que està generant entre la classe política espanyola, ens està mostrant prou clarament de què i de qui estem parlant quan parlem d’España. No ho perdem de vista.
Ara, de cara a les eleccions del novembre, ho hem de tenir molt en compte.
Farem ben fet de no voler tornar a salvar Espanya.
Marxem i prou.
Salut i república.