Senyor de Barcelona, pagès de Balaguer

Marc Solanes i Roca

“L’Espar sempre és al peu del canó” va dir l’avi en presentar-me Josep Espar i Ticó. Advocat i empresari de trajectòria llarga i fecunda al servei de Catalunya. Membre, als cinquanta del segle passat, del grup CC, amb Jordi Pujol i altres, és ell qui s’aixeca i  comença a entonar “El cant de la senyera” al Palau de la Música, el punt d’inflexió de la resistència catalanista a la dictadura. Impulsa la discogràfica Edigsa, la campanya “Volem bisbes catalans”, el Congrés de Cultura Catalana, el diari Avui, la revista Cavall Fort, la distribuïdora de llibres L’Arc de Berà, les llibreries Ona, Les Voltes i La Noguera, Convergència Democràtica de Catalunya, el Grup d’Estudis Nacionalistes, la Fundació Universal de la Sardana…

En un llibre d’homenatge publicat fa un temps, mossèn Ballarín descriu el nostre home com un senyor de Barcelona que amaga un pagès de Balaguer. “Un senyor de Barcelona amb l’avara pobresa generosa d’una burgesia modernista que va bastir una ciutat única. Estalviant un duro i donant-ne mil quan s’esqueia. Endemés, és un pagesot de la vora del Segre, amb l’amor a la terra dels recs, avesat al tractor i duent a dintre la cantarella d’unes vocals a cor obert i ànima calenta, la parla del ponent menystinguda per la cultureta.” Amb altres paraules: un totterreny que s’estima aquest país.

Josep Espar ha dedicat la seva vida a tots aquells projectes que poguessin sumar en la represa de Catalunya. Des de la campanya contra el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga (“todos los catalanes son una mierda”) fins a canviar, en ple franquisme, la placa amb el nom del carrer de San José per la de Sant Josep, a la casa dels seus avis que també acolliria l’Ateneu de Balaguer. Ultra l’aposta per la premsa, els llibres i els discos en català, els darrers anys la seva obstinació ha estat recuperar l’antic Monestir de Santa Maria de les Franqueses i el seu entorn. Radicat a les terres de l’Horta d’Avall que tant ha voltat amb tractor o a cavall, prop de la Torre Ticó, el cenobi cistercenc és cada dia més un espai de referència per als balaguerins, un lloc d’esbarjo i de cultura. Tot gràcies a la seva generositat.

Creu de Sant Jordi i Premi Comte Jaume d’Urgell, m’enorgulleix haver-li lliurat ara fa vuit anys el Premi Compromís de la Joventut Nacionalista de la Noguera, una distinció humil que volia representar l’admiració dels qui avui seguim les seves passes en el camí de la llibertat. Aquest agost ha rebut el Premi Canigó de la Universitat Catalana d’Estiu i aquesta és una excusa com una altra per vindicar el seu compromís insubornable amb el país. Espar i Ticó mereix tots els reconeixements possibles i la nostra gratitud perenne.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.