Transcric un parell de piulades d’un d’aquests fils d’indepes eterns desencantats del procés i fustigadors implacables dels partits polítics en nom del poble:

1. “Els partits polítics ignoren la unitat de Catalunya perquè la miren des del punt de vista d’un interés parcial. Uns son a la dreta. D’altres son a l’esquerra. Situar-se així davant de Catalunya és desfigurar la seva veritat. És com mirar-la només amb l’ull esquerra o només amb l’ull dret: de reüll. Les coses belles i clares no es miren així sinó amb els dos ulls, sincerament de front. No des d’un punt de vista parcial, de partit, que ja, per ser-ho, deforma allò que es mira. Sinó des d’un punt de vista total, de pàtria, que, en abastar-la en el seu conjunt, corregeix els nostres defectes de visió”.

2. “Que desapareguin els partits polítics. Ningú no ha nascut mai membre d’un partit polític; en canvi, naixem tots membres d’una família; som tots veins d’un municipi; ens afanyem tots en l’exercici d’un treball. Doncs … ¿per a que necessitem l’instrument intermediari i perniciós dels partits polítics, que, per unir-nos en grups artificials, comencen per desunir-nos en les nostres realitats autèntiques?”

Si no fos per la excessiva llargària dels paràgrafs, per una certa retòrica arcaica, per la manca d’abreviatures, i potser també d’algun improperi contundentment desqualificador, efectivament, podrien ser-ho. Però no, en realitat les cites corresponen al discurs de José Antonio Primo de Rivera amb motiu de la fundació de la Falange Española, el 29/10/33, només que hi canviem, això sí, la paraula Catalunya per Espanya.

Ja em disculpareu aquesta petita llicència literària, però, salvant totes les distàncies que calgui, voldria posar de manifest un cert paral•lelisme. El discurs anti-partits, que tant s’ha popularitzat a les xarxes socials (aquests safareigs virtuals), és el mateix caldo de cultiu en que han crescut històricament tota mena de populismes salvapàtries en nom del poble, bé sigui per delegació directa o béper la gràcia de Déu.

A les xarxes, aquests regnes de taifas intra-homogeneitzats i intra-pasteuritzats però hétero-aïllats, gairebé autistes, es respira avui un cert dogmatisme exclussivista segons el qual la disidència ha passat de ser una divergència sobre la qual es pot parlar i útil per generar noves idees, a ser un delicte d’alta traició al poble i a certs principis fonamentals del moviment (no confondre amb el Movimiento), tan sagradament intocables com ho és la constitució per l’altre bàndol. I precisament en un moment en que ens caldria explorar nous “fulls de ruta”, el diàleg i la divergència esdevenen indispensables si és que no volem repetir els mateixos errors del passat.

A mi, que no he estat mai membre d’un partit, ni tampoc un “polític”, en el sentit habitual del terme, em fa mal cada cop que a les xarxes es fan condemnes genèriques dels polítics com si fossin exemplars aliens a l’espècie humana. Culpables suprems de tots els nostres mals, però als que alhora s’exigeix que siguin els responsables màxims de la nostra salvació eterna. Una mena de superherois però que, si els resultats no son els que voliem, esdevenen encarnacions satàniques del mal sota la categoria de “merda de polítics”.

I em sap greu no només perquè tinc indicis raonables que no són ben bé alienígenes sinó persones gairebé humanes, sinó també perquè aquest discurs configura una forma subtil, però cruel, de despersonalització. I, com va demostrar Philip Zimbardo amb el famós experiment de la presó simulada de Standford, la despersonalització de l’altre és el facilitador indispensable per justificar les més grans barbaritats d’uns éssers humans contra uns altres. Quan certs individus passen de ser percebuts com a persones a ser-ho com exemplars de certa categoria menyspreable mereixedora de qualsevol vilipendi, més tard o més d’hora, la tragèdia està servida.

Certament, els “partidismes” tenen el risc de proporcionar visions esbiaxades de la realitat, però certs “antipartidismes” poden ser també una modalitat molt perillosa de partidisme. I si no, que li preguntin al Primo del Rivera.

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.