
Alguna cosa estava fallant perquè es va endarrerir una hora tot plegat i les explicacions que donaven uns i altres no eren gaire clares: que si pressions de grups econòmics, de mediadors internacionals, que si la CUP havia dit, que si el PdeCat havia insinuat.
Calla que diràs que comencen, sí, som-hi! Ja estàvem tots preparats.
Comença el discurs, brillant, en la línia habitual i ep, tatxin, tatxan!!! “Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república” . Aplaudiments, crits i abraçades.
Però uns segons després, diu que la cosa queda suspesa per donar pas al diàleg i el no sé què m’has dit.
Ens vam quedar tots amb un pam de nas. Cap a casa, més emprenyats que una mona.

En fi, que potser sí que fet i debatut no havia anat tan malament i que potser sí que havia estat una bona pensada.
A les xarxes socials no he llegit res de cap espanyol celebrant la “seva victòria”. Potser sí que hem guanyat nosaltres.
És una sensació estranya, ho torno a dir.
Ja ho té això el coitus interruptus.