10 anys de Balaguer Decideix

Es tendeix a situar l’inici del procés d’independència en la manifestació de juliol de 2010 de rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Però va ser uns mesos abans, el 13 de setembre de 2009, quan un esdeveniment inesperat va marcar el punt d’inflexió: la consulta popular d’Arenys de Munt. L’origen i l’execució d’aquella idea estan ben detallats al llibre D’Arenys de Munt al cel de Josep Manel Ximenis, llavors regidor de la CUP i coordinador de la moguda. El terrabastall polític que va produir la votació d’Arenys va ser majúscul: no només va agafar amb el pas canviat el govern de Rodríguez Zapatero, que ara se’n reia, ara la criminalitzava, sinó també els propis partits catalanistes. La manifestació falangista que s’hi va celebrar va ser un tast del que ens esperava.

Amb tot, va anar quallant que la independència era un objectiu polític vàlid, potser l’única sortida a una situació nacional d’estancament. La iniciativa va començar a estendre’s arreu del Principat. A redós del Casal Pere III – Ateneu de Balaguer es va promoure una trobada oberta el 26 de setembre, on els organitzadors d’Arenys van explicar-nos la seva experiència. Aquesta convocatòria va ser el germen de Balaguer Decideix, la plataforma organitzadora de la consulta sobre la independència a la ciutat. Alguns pobles votarien el 13 de desembre, altres el 28 de febrer. Nosaltres vam fixar l’horitzó al 25 d’abril de 2010.

La composició de la plataforma era heterogènia, tant a nivell de filiacions polítiques com d’edats i d’entorns socials. L’independentisme abandonava la marginalitat i el dret a l’autodeterminació entrava amb força a les pàgines d’opinió i a les tertúlies. De seguida vam focalitzar els dos objectius a assolir. D’una banda, durant aquells set mesos havíem de desenvolupar una campanya potent per fer conèixer a tothom la consulta i oferir motius pel sí i pel no a la independència. De l’altra, calia organitzar amb garanties la votació, als col·legis electorals de sempre, amb meses i observadors, el control informàtic dels votants i un procés de vot anticipat que facilités la màxima participació.

Volíem arribar arreu i, més enllà de parades informatives, pancartes i articles a la premsa, vam confegir un calendari d’actes ambiciós: des de la gravació d’un videoclip a un debat de partits polítics. També va tenir lloc la presentació del Centre Català de Negocis, una taula rodona amb Víctor Alexandre i catalans nouvinguts i un cara a cara entre Montserrat Nebrera i Elisenda Paluzie. Les Dones d’Almatà van convidar, per Santa Àgueda, l’escriptora Patrícia Gabancho. Actes i debats a què ara estem tan acostumats però que deu anys enrere van suposar un autèntic canvi de paradigma. Set butlletins informatius van arribar a totes les bústies de la ciutat. Fins vam assajar el vot a partir dels setze anys, amb una campanya que es féu present als instituts. La col·laboració econòmica de molts particulars ho va fer possible sense ni un cèntim públic.

La part logística va anar rodada gràcies a l’expertesa que s’anava acumulant a través de la coordinadora nacional i al centenar de voluntaris que aquell diumenge de primavera es van rellevar per tal de cobrir totes les meses. El sí va guanyar amb un 86,74% però allò més rellevant fou aconseguir una participació de 2.704 votants, uns números equiparables al suport popular que tenia el govern municipal del moment. Al conjunt del país, la iniciativa es va reproduir en 549 municipis en 9 onades, l’última de les quals va ser la de Barcelona, l’abril de 2011. A la comarca van votar a Artesa de Segre, Ponts, Montgai, la Sentiu de Sió, Preixens, Térmens i Bellmunt d’Urgell.

Durant tota la campanya i també el dia de la votació es va respirar un gran esperit de victòria i una unitat popular amb pocs precedents. Era la primera ocasió en què es podia votar sobre la independència de Catalunya i tots plegats vam prendre esment del moment històric que vivíem. La tasca d’aquells mesos va ser determinant en la conscienciació de molta gent que, sense haver tingut una militància o un vot nacionalistes, assumien la defensa de l’Estat propi com una alternativa real i positiva.

A escala local, Balaguer Decideix va suposar el principi del final de l’hegemonia del govern socialista, que menystingué la iniciativa. I, sobretot, va crear una xarxa que, amb diverses formulacions, ha cooperat d’aleshores ençà en múltiples iniciatives cíviques i polítiques per a l’autodeterminació.