Hem fet el cim. Vull dir que anant “paret amunt” hem fet els cent capítols. La cosa va començar fa alguns anys amb un articles que tenien sobretot un caire cultural i social.
El caire va anar variant i com que la cosa política marca sempre qualsevol altra activitat, m’hi vaig anar centrant en ella. Sempre contra el govern, seguint els passos del nostre Dario Fo. I així ha estat durant anys.
Ara ens trobem en una situació francament especial.
S’ha declarat la República catalana, s’ha suspès la declaració, s’ha tornat a declarar, han posat a la presó dos personatges que no s’ho mereixen de cap de les maneres. L’Estat espanyol no ha tingut cap tipus de vergonya a mostrar la seva cara més feixista, el poble pla li ho ha agraït amb forts aplaudiments, han vingut fatxes de tot Espanya a manifestar-se a Barcelona, trencar aparadors, agredir persones soles, cridar consignes feixistes i exhibir banderes i simbologia nazi. Tot molt normal, molt espanyol.
El PSC molt content fent-se fotos.
Nosaltres tenim el president a l’exili, el govern amenaçat amb la presó i amb unes multes espectaculars que suposaran la ruïna de les seves famílies en les properes quatre generacions i el poble espanyol aplaudint entusiasmat.
Diu que ha pujat la intenció de vot al PP. Potser sí que Espanya és un país feixista i molt ruc.
He vist unes mostres d’odi tan profundes que no me les puc explicar, francament.
A nosaltres se’ns recomana paciència, prudència i capteniment.
Ves si no n’ estarem fent massa i tot.