A mi ja em ve de petit, potser ho he escrit en algun altre lloc, però des de sempre m’ha passat això. Jo sempre anava amb els indis, i mira que sabia que perdrien, mira que sabia que a l’últim moment arribaria el setè de Cavalleria i els matarien a tots. Així i tot sempre anava amb els indis.
Ara encara em passa igual. Si hi ha un poble perseguit, enfrontat a un de més poderós que n’està abusant, hi ha gent que recolza sempre el poderós i una altra gent que recolza el més dèbil. Per això hi ha gent que està a favor del Tibet i no de la Xina, hi ha gent que està pel Sahara i no pel Marroc, hi ha gent que està per Irlanda i no per Anglaterra, hi ha gent que està per Còrsega i no per França, hi ha gent que està per Catalunya i no per Espanya. A mi em passa això.
Hi ha anarquistes que tot i sabent que mai no aconseguiran una societat sense govern, segueixen treballant per tal d’aconseguir una societat culta i lliure que pugui algun dia aspirar a no tenir govern.
Es molt més fàcil estar al costat del poderós, fer-li la gara-gara i riure els seus acudits. Més fàcil i segurament més profitós.
L’altre dia vaig llegir que el producte més ben acabat del capitalisme és haver aconseguit obrers de dretes. Obrers que estan contra el dret a decidir, que tenen por a les urnes i als referèndums. Obrers que animen la policia a apallissar uns altres obrers. Obrers que se’n riuen dels presos polítics.
Es el triomf final del capitalisme, el triomf del poderós.
Caldrà seguir mirant de canviar-ho.