La llengua

Marc Solanes Roca

El blog de la Revista de Llengua i Dret s’ha fet ressò d’una notícia encoratjadora per a la pervivència del basc: per primera vegada en els darrers cent anys (!), l’èuscar torna a ser la llengua més utilitzada als carrers de Tolosa. Entre el 1985 i el 2019, el seu ús ha passat del 29% al 49,1%. Penso en els parents que hi viuen i en la naturalitat amb què han assumit a cada generació l’ensenyança de la seva llengua, gràcies també a la tasca de les ikastoles, cooperatives de pares que impulsen l’ensenyament del basc com a la Catalunya del Nord ho fa La Bressola amb el català, a la feina dels grups de lleure juvenil o a la implicació dels mitjans de comunicació locals. Aquest compromís dels tolosarras ha estat la clau per revertir una tendència perillosa. Ara els joves utilitzen el basc més que els grans, al contrari dels anys anteriors i posteriors a la Guerra de Franco.

Els estudis apunten que el 90% de llengües del món estan en perill d’extinció. El basc i el català són llengües minoritzades, amenaçades davant idiomes potentíssims que copen barris sencers, els espais audiovisuals, l’ensenyament superior i moltes feines. Com diu l’ínclita Carme Junyent, les llengües es moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les. I els motius que els porten a fer-ho no tenen res de natural: la repressió, l’escarni o el menyspreu que han patit molts catalans i bascos –i els malaurats occitants, i tants altres– els han conduït a canviar de llengua; primer amb els seus interlocutors, parlants de les llengües dominants, després amb els seus fills, per estalviar-los el tràngol.

Enric Gomà ha escrit un assaig molt divertit –El castellà, la llengua del costat– sobre la introducció del castellà a casa nostra, fet que es produí sobretot a partir del segle XIX. Lluny de les imposicions dels dictadors que vindrien, els catalans comencem a emprar la llengua del costat per prestigi, per moda, per ser la parla de la tropa i del poder. Amb tot, sabem bé que una llengua és també una manera de veure el món –d’aquí el drama de les llengües que es moren. Qui se’n recorda, de Sant Galderic, patró dels pagesos, d’ençà que li prengué el lloc San Isidro, que fins donà nom a la cooperativa agrícola de Balaguer?

L’exemple de Tolosa i la història d’en Gomà ens expliquen que enllà de polítiques més o menys reeixides el que és determinant pel futur d’una llengua és l’actitud dels seus parlants. No cal dir que l’acció de la Generalitat aquests quaranta anys és molt positiva. Ni que amb un estat propi tindríem molt de guanyat. Però allò substancial és que la llengua s’usi i es transmeti. Per això hem de ser militants en no canviar de llengua. I en defensar els nostres drets lingüístics a la notaria, a la universitat, als jutjats, al cine i a Netflix.

 

Comenta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà. Els camps obligatoris estan marcats *

Escrigui les paraules clau de recerca i pressiona la tecla Retorn.