Van començar que anaven de progres, la renovació d’alguna cosa. De tan moderns i cosmopolites volien carregar-se, sobretot, la immersió lingüística catalana perquè entenien que era provinciana, paleta, i pròpia d’una mentalitat tancada i empobridora. Amb el Boadella al capdavant van protagonitzar alguna bretolada més o menys alegre. Així anaven fent, sense gaire soroll. De vegades, al parlament català lluitaven una mica amb el P.P. per demostrar més espanyolitat els uns que els altres, però poca cosa més.
L’establishment, però, va entendre que podien ser un bon recanvi del P.P. llastrat per la corrupció orgànica i va decidir promocionar-los. Un partit anticatalà, fundat a Catalunya, és una garantia d’èxit a l’España profunda. La seva marca distintiva és l’anticatalanisme i això és un valor en alça en l’España moderna que vol muntar l’establishment.
Premsa i ràdio i televisió a tot estrop, no cal dir. Una promoció que algun dia estudiaran les empreses que s’hi dediquen professionalment a fer estudis de promoció.
A bombo i plateret han anat entrant a tots les cases, a totes les soperes i a tots els pastissos amb sorpresa. Han ocupat l’espai que l’establishment els tenia reservat. Las nuevas generaciones del P.P. s’hi estan apuntant a carrera feta. Ben vestits, moderns i progres, això sí, però cada dia van deixant més clar que són la dreta dura de tota la vida i espanyolistes a ultrança.
I tampoc et pensis que són els pitjors del panorama polític espanyol.
N’hi ha un fart.