Que el temps era relatiu, ho sabíem abans d’Einstein. Perquè quan ens agrada on som, la seva velocitat lineal augmenta. Embadalit, davant el mar. Les nits tan curtes de festa major. Les meves muntanyes i tan pocs festius per pujar-les.
Els ocis ens absorbeixen en diferent mesura. Segons la persona i l’activitat. N’hi ha que requereixen un temps específic, civilitzat. Però hi ha ocis salvatges, passionals, que com més tenen més volen i que gairebé ens aïllen, ens obliguen a renunciar a la resta. Que ens ho prendrien tot, estones i persones, i nosaltres ens ho deixaríem prendre. Són amors, enamoraments del viure.
I si nosaltres ho entenem vagament, si nosaltres mateixos ens estranyem que gairebé no tinguem temps ni de fer-nos el llit, com no els ha de sorprendre a la resta? No, humanament, no té justificació. Primer són les persones. Però la vida és tan curta i s’ha de cotitzar tants anys que no ho podem evitar.
De vegades, els “altres”, els de l’altra banda, es comuniquen a través de retrets. No hi ets mai. T’ha agafat fort. Sempre pensant en el mateix. No és fàcil estar “a l’altra banda”, a l’entorn d’algú que dedica tot el temps que pot a fer el que li agrada. Perquè, possiblement, hi ha un sentiment d’ambivalència: et vull aquí, amb mi, però ets tan feliç, fent el que fas…
Ha de ser molt difícil seguir estimant algú que és tan egoista que, si el deixessin triar, i fos honest, no et triaria tu. El que passa és que una afició no és una traïció. Al contrari. És una autoafirmació. I al contrari, fixa’t-hi bé: el dia que renunciï d’anar a la muntanya per algú m’estaré traint a mi mateixa. No seré jo. Aquella persona no em voldrà a mi. Voldrà allò que necessita que jo sigui.
Què complicades, les relacions humanes. Tenia un oncle, al Pallars que sempre en deia de grosses. Però ara penso que no s’equivocava quan deia que passen més coses entre els homes i les dones que entre tota la demés gent.