No sé què més pensen fer. Suposo que matar-nos a tots no ho faran i deportar-nos a tots al desert de Gobi tampoc ho faran perquè no són capaços.
A més a més, si li encarreguen a algú del P.P., diputat o senador, segur que es queda els diners, els roba, i no es pot fer la feta.
Anem al resum: tot i la tibantor ambiental, estic content perquè Catalunya ha demostrat ser un país molt capaç, molt competent i amb una gent excepcional.
En la darrera setmana he tingut dos moments d’una emoció intensa, concreta i molt forta que t’explico.
El primer va ser la trobada de músics que van fer al davant de la catedral de Barcelona. Més de dos mil músics cantant i fent música. Va ser un espectacle excepcional. Magnífic.
El segon moment va ser quan el dia 1 d’Octubre, dia que haurem de recordar per sempre més, vaig veure que s’obrien el col·legis electorals i tots tenien urnes, paperetes i sobres. No em vaig posar a plorar perquè se sap que sóc un tipus pràcticament insensible, pròxim al bloc de gel i la vaca de Hereford, però en vaig estar a punt.
Que un poble sigui capaç de portar unes urnes des de la Xina llunyana i repartir-les a cada poble amb els sobres i les paperetes, em va semblar francament admirable.
Quanta gent hi havia implicada? Quanta gent havia treballat en silenci amb l’alè de la policia espanyola a les orelles i els mòbils desconnectats?
Suposo que algú ho explicarà algun dia.
Mira que no sóc especialment expansiu però ho he de dir: Visca Catalunya!
Ho tenim guanyat.