País grotesc

Espanya és un país grotesc. He estat buscant la paraula i al final ha sortit. No és meu tot el mèrit, perquè ja ho va dir el Josep Pla que era el mestre de l’adjectiu encertat. A mi em sembla exacte. Que a ple segle XXI surti un tipus amb un vestidet de colors llampants, marcant bossa escrotal, reclamant que lo seu és art i cultura, no és ridícul, és grotesc. Que hi hagi un ministeri que li dediqui una milionada en subvencions i que ho vulguin fer assignatura obligatòria de no sé quin pla d’estudis, no és ridícul, és grotesc. Ara  diu que hi ha un xiquet que està malalt de càncer i que havia demanat d’anar algun dia a una plaça de bous i sí, sí, així ho van fer i el van portar a una plaça i se veu que li van dedicar un parell de bous i ell mateix va fer alguna comèdia dedicant un toro o cosa semblant. Total que  va dir que de gran volia ser torero. Com que España és un país grotesc, encara no ho havia acabat de dir que a les xarxes socials li van dir de tot lo del món. Una senyora,  portada per l’esperit grotesc que diem, va escriure  que ja es podia morir ell, que si la seva intenció era matar animals herbívors, ja es podia morir ell primer.  Quin personal. També és cert que el xiquet en qüestió podia haver dit que volia ser músic o futbolista, per posar-ho més fàcil, però tampoc no calia desitjar-li la mort, francament. Es, però, el que diem. Igual li munten una carallotada com aquesta de la “corrida de toros” que li desitgen la mort. L’esperit grotesc ja les té aquestes coses.