Ta mare, amb ulleres, tornarà a fer mitja

Crec que no he triat gaire bé el moment però, enguany, m’he matriculat a l’Escola de Música de Balaguer. L’inici de curs ha estat un pèl convuls; si “convuls” és un adjectiu políticament incòmode, direm que ha estat un inici de curs mediàtic. Les classes han començat, és cert, sense dilació. Però l’Escola, a data 15 de setembre, no disposava d’equip directiu, es va contractar una gerència externa, l’AMPA es va reunir amb l’Ajuntament i un grup de pares, fins i tot, va anar a un ple municipal.

El principal focus d’interés ha estat si les classes tindrien lloc “amb normalitat”. Casualment, puc ratificar la puntualitat en l’inici. Amb tot, no em semblaria adequat descriure aquesta arrancada com a “normal”.

Els pares dels alumnes i els alumnes adults hem entrat poc a discutir. Ens hem informat, hem corroborat que l’Escola continuava oferint el servei i para de comptar. És cert que, de moment, tot plegat és molt recent. Però no n’hi ha mai prou en el fet que el poble decideixi -sobiranament, és clar- com ha de funcionar el seu propi entorn. I dic propi, en sentit possessiu. En aquest cas, l’Escola de Música és pròpia en tant que és municipal i, per tant, se sufraga amb els diners dels usuaris. Hom no es pot desentendre ni del seu entorn ni dels seus calers.

En aquest cas, no ens podem inhibir del funcionament de l’Escola, tot i que les classes comencin a l’hora; amb això no n’hi ha prou. Sense dades a les mans, em guardaré prou de defensar la viabilitat econòmica de l’Escola de Música. Però, en la meua opinió, el servei de formació musical no és secundari ni, en cap cas, prescindible.

La importància del servei rau, en primer lloc, en la capacitat de la música d’expressar-se on es perden les paraules. En la conexió elèctrica amb la nostra emotivitat, amb la nostra humanitat. Perquè la música és la història d’una parella als acords de With or without you d’U2. És la Celia Cruz, cantant La vida es un carnaval i eixugant les llàgrimes a la meua amiga, després d’una experiència hospitalària massa dura. És l’emoció incontenible, d’algú que no sap anglès i escolta l’Imagine per primer cop, mentre li van traduint.

Però, encara em queden arguments per a un discurs raonadament contrastable. L’Escola de Música no és una guarderia per a la canalla ni un substitutiu de la tele per als adults. És una aula en la qual s’hi aprén a desenvolupar per igual tant la part analítica com la creativa del nostre cervell: es fomenten capacitats localitzades en ambdós hemisferis; i s’estimula un ventall de capacitats que va de l’abstracció i el raonament lògic fins a la comunicació o la psicomotricitat. Hi ha estudis sobre la influència de la música en l’estat d’ànim, sobre les capacitats terapèutiques, la utilitat com analgèsic o com a estimulant. No crec que existeixi una ètnia humana sense cap referència musical, rítmica, melòdica o harmònica en la seua cultura. Cosa que em fa pensar que la música sembla una realitat força més necessària que, purament, una mera manifestació estètica.

Hem triat que la societat del benestar es cuidi de la nostra salut. Tot i que cada cop menys, encara tenim bons professionals que tenen cura de nosaltres. Per a mi, és important que,  dins la nostra municipalitat, entre tots seguim sufragant i oferint un servei dedicat a la música.  I crec que és important que sigui així, entre tots, perquè, donada la seva rellevància, com més gent hi pugui accedir, millor.