30 anys del Consell Comarcal de la Noguera

El 9 de març de 1988 l’Ajuntament de Balaguer va acollir la sessió constitutiva del Consell Comarcal de la Noguera. El Consell el formaren dinou membres: onze de CiU, quatre de l’AIPN, tres del PSC-PSOE i un d’AP. Un any abans, el Parlament havia consagrat la comarca com a divisió territorial de Catalunya, reprenent el fil roig de la Generalitat republicana que l’any 1936 disposà  per decret del president Lluís Companys la creació de les comarques.

La reconstitució de la comarca de la Noguera no va ser exempta de polèmica. D’una banda, sobre el seu abast. Diversos alcaldes de l’AIPN pretenien crear una àmplia comarca al voltant de Mollerussa, l’actual Pla d’Urgell, que inclogués municipis importants de l’àrea d’influència de Balaguer –Térmens, Bellcaire d’Urgell o Vallfogona de Balaguer–. Es pretenia que la nova comarca esdevingués un contrapès a l’hegemonia de CiU a les comarques de Ponent. El Pla d’Urgell veuria la llum uns anys després, però els seus límits no respondrien ni a  les ambicions ni als propòsits inicials.

D’altra banda, polèmica sobre el nom. Qui en seria el primer president, el convergent Josep Borràs, va abanderar la reivindicació de denominar-la “comarca del Comtat d’Urgell”. La proposta posava el focus en la història del territori, que formava part de l’antic comtat, a diferència del topònim “Noguera”, introduït pel geògraf Pau Vila als anys trenta, que definia un àmbit territorial comprès entre els rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana. Però la idea del canvi de nom no comptà amb el consens suficient. Certament es fa estrany que hi hagi tres comarques que contenen “Urgell” a la seva denominació i cap d’elles sigui la de la històrica capital comtal, Balaguer.

Transcorreguts trenta anys, el balanç de la feina feta pel Consell Comarcal és ben positiu. Ha prestat serveis assistencials, ha donat suport a empreses i associacions, ha creat marca turística i ha assistit els ajuntaments en l’exercici de les seves competències. En definitiva, ha esdevingut una eina eficaç per garantir l’equilibri territorial i ha contribuït a la fixació de població al territori, una tasca imprescindible en una comarca on només set municipis dels trenta que hi ha depassen el miler d’habitants. Endemés, en els llargs anys de govern socialista a l’ajuntament, mentre el PSOE anava diluint la identitat del PSC i l’alcalde Aguilà passejava els ministres de Felipe González, el Consell relligava la Noguera amb el país. Els Premis Comte Jaume d’Urgell que creà el Consell Comarcal, atorgats a persones i entitats que han destacat per potenciar els vincles entre els territoris de parla catalana, han situat els Països Catalans com a marc de referència.

A l’hora de replantejar el model d’organització territorial del futur, un bon punt de partida pot ser el Projecte de llei de governs locals impulsat per la vicepresidenta Joana Ortega. La proposta, superada per la LRSAL i per tantes circumstàncies, preveu una certa despolitització dels consells, que en lloc de ser gestionats per consellers designats pels partits ho serien pels alcaldes, que tindrien vot ponderat en funció de la població. Tota millora en la governança ha de ser benvinguda, per tal d’evitar que els consells siguin lloc de mercadeig dels partits i transfuguisme –Guillaumet, 2000– aprofitant la penombra de què gaudeixen les institucions supramunicipals també en l’era de la transparència. En qualsevol cas, els consells comarcals han de continuar essent els principals ens prestadors de serveis mancomunats en un país tan divers i asimètric.