Et prometo que canviaré

Ara fa quatre anys – com passa el temps -, en una revista comarcal, vaig publicar un articlet on comparava la relació entre Catalunya i Espanya amb una situació de parella que arriba al trencament.

Aquesta metàfora del divorci, que vaig trobar posteriorment en diversos articles i altres referències, ens permetria avui d’ampliar-la a la recent situació esdevinguda  a Escòcia per tal d’il·lustrar com diferents parelles poden entomar de diferent manera aquest procés de separació.

En el cas de Catalunya, jo presentava aleshores un marit espanyol masclista, groller i gairebé maltractador, que contrastaria força amb l’actual cas britànic. Efectivament, i més enllà de tàctiques, el govern britànic ha acceptat sempre molt clarament el “dret a decidir” de la seva parella escocesa. I ho ha fet per que mai no l’ha considerat com una propietat, o com un braç, o una cama del seu propi cos, com feia, i fa, el marit espanyol, sinó com algú amb identitat pròpia, com una nació sobirana.

Aquesta és la diferencia fonamental. I aquesta actitud no és cap invent tàctic de Mr. Cameron, com alguns han dit, sinó una constant en el govern britànic, i també en la cultura democràtica de la seva població, fins i tot compartida en el seu moment per la “masclista” Margaret Tatcher.

És cert que ambdues parelles, la d’anglesos i escocesos, i la d’espanyols i catalans,  van arribar al matrimoni en condicions diferents. Els escocesos es van “casar” el 1.707 amb els anglesos amb el mutu consentiment de les parts, mentre que els espanyols ho van fer amb els catalans el 1.714 per la força d’una guerra, especialment violenta, i Castella va construir la seva pròpia identitat espanyola sobre les cendres d’aquesta “violació”.

Pel que fa al procés previ a la possible ruptura, tothom ha destacat la tranquil·litat, el civisme, i fins i tot la racionalitat amb que es van fer les campanyes escoceses per al si i per al no.

Però alguns detalls ens indiquen estils diferents d’una banda i l’altra. Mentre que la campanya pel sí va ser més argumental i propositiva: “Scotland’s future in Scotland’s hands”, la del no va ser més emocional: “Love Scotland, vote no”, escrit sobre la imatge d’un cor vermell, i més centrada en el perill del desconegut: “It’s not worth the risk”, talment com faria una parella que intenta retenir a la seva “mitja taronja”.

I una dada interessant. A Escòcia el sí va guanyar en gairebé totes les franges d’edat menors de 55 anys, però va perdre clarament a la franja entre 55 i 65 anys, i sobretot entre els majors de 65 anys. Ja se sap que el divorci es veu de manera molt diferent entre les parelles joves i les de gent gran.

Si comparem ambdós relats, el del “no” mai no va funcionar quan volia basar-se en arguments racionals –els debats televisius sempre van donar la victòria al sí. La seva eficàcia sembla haver-se basat en el xantatge emocional i la por al canvi. I ja cap al final de la campanya, quan les coses es complicaven, i el sí majoritari al divorci semblava possible, l’inefable “et prometo que canviaré”. A algú li sona?.