Deixa’m pensar. Estimar Espanya.

Sí, estimar Espanya. Aquella que aprén català en cada col·legi i institut de tot el seu territori, de Granada a Valladolid. Sí, jo ho he escrit bé i tu ho has llegit igual de bé: en cada col·legi i en cada institut. Estimar l’Espanya que té canals i repetidors per emetre, a totes hores, en la llengua de la padrina.

Sentir amor per l’estat espanyol, el que accelera el retorn de tota la documentació retinguda a qui li correspon, perquè el mou l’empatia i la compassió. Aquell al qual li rellisca un dret adquirit en un conflicte bèl·lic. O, de fet, en renega, perquè és conscient que no hi ha res que justifiqui aixecar una arma per imposar una idea.

Estimar l’Espanya que promou referèndums, no només per reafirmar una unitat nacional, sigui quina sigui, sinó per confirmar que una iniciativa popular majoritària que té intenció de legislar està aprovada per la ciutadania sobirana. La que no tortura, ni bèsties ni pensaments.

Estimar aquella gent espanyola que quan veu una senyera, la sent seva. Estimar els castellans que treuen pit si els hi nombren a Jaume Cabré, a Rosa Sensat, a Jordi Savall o a Ferran Adrià. O als espanyols castissos que s’esborronen amb un dos de nou únicament amb folre.

Estimar una cultura ibèrica inconformista, de crítica abrupta o subtil, a lo Goytisolo o a lo Delibes. Estimar, amar, defallir per totes aquelles universitats estatals que són capdavanteres en estudis sobre la fonètica catalana o la seva sintaxi, la poesia de Carles Riba, la narrativa de Rodoreda. Estimar els historiadors hispànics que no s’obliden de cap rei ni comte. I també, estimar molt els filòlegs, també hispànics, que compten totes les llengües del sud del Pirineu i els en surten set o més.

Estimar, amb tota l’ànima, un sistema social estatal confiable, en el qual tot procediment pugui ser avaluat per un engranatge públic. I que aquesta avaluació, policial, política, jurídica… estigui totalment desvinculada de cap altre interés que no sigui el bé comú; perdó, la convivència. Cap altre interés que no sigui la convivència amable i civilitzada, volia dir.

Amb tendresa, estimar un estat d’opinió saludable, que no coacciona, que no predisposa mai en contra, que no coarta. Estimar uns mitjans que descriuen un món que és comú; que acompanyen les opinions i en cap context les histrionitzen. Enamorar-se de les tertúlies serenes, que tenen com a objectiu acostar posicions i enriquir-se amb la dialèctica del contrari.

Bojament, estimar un estat espanyol que fa les lleis quan les persones les necessiten. Per parir (quan se’n té ganes), per casar-se (amb qui els hi doni la gana), per tenir una casa (digna), per sentir-se part (o no) d’aquest estat. Les fa aleshores, les lleis, i no a la inversa. És a dir, no emboteix les persones a dins del motlle de les lleis.

I sí, estimar Espanya. Estimar l’Espanya que m’estima, que em conforta, que em protegeix, que m’estimula, que m’afirma, que m’aplaudeix, que m’abraça. Aquesta Espanya, sí, de tot cor.