Violables

Ho he buscat al diccionari, no fos cas que anés errat, que a vegades les coses no són com semblen. I no, és el que sembla: dir que algú és “inviolable” vol dir, segons el DIEC “Que no pot ser violat”. Tot seguit, he buscat “violable”, perquè a vegades els contraris tampoc no ho són tant com pot semblar, però tampoc: “Que pot ser violat, transgredit, profanat”.

Altrament dit, si algú, després de saltar-se totes les lleis divines i humanes, se’n pot anar a viure a Abu Dhabi, a càrrec dels nostres diners, venir de vacances a Sanxenxo sempre que li roti, i tornar-se’n amb el seu avió, sense que ningú li pugui dir res, ni els jutges d’un jutjat que ves a saber el que mengen, ni els del tribunal de contes per a no dormir, ni el gobierno ni el “sottogoverno”, només pel fet que és l’únic individu “inviolable” de l’Estat, vol dir que tota la resta de ciutadans d’aquest Estat som “violables”. Literalment: que podem ser violats, transgredits i profanats sempre que convingui, i sobretot si és per “salvaguardar la unidad de la patria”.

I això no depèn del fet que l’”inviolable” sigui més o menys “campechano” o malcarat, de què sigui especialment corrupte o no tant, de què l’edat no perdoni o que sigui jove, alt i esportista, no depèn de si un dia va salvar la pàtria i un altre dia la va ensorrar. Això no és una característica idiosincràtica d’un senyor que és així. Això és, ni més ni menys, la millor definició que hom pot tenir del que és una monarquia: una forma de govern en què es pot violar a tothom excepte al cap de l’Estat, designat per dret d’herència, que és l’únic inviolable.

Recordem-ho, cada cop que sentim que som violats, transgredits o profanats.