Vergonyes

 

Tots els països tenen episodis històrics que, per poca decència que tinguin, els fan avergonyir quan miren enrere. Tanmateix, sempre he envejat la manera com diversos països europeus han sabut reconciliar-se amb la seva història més negra, no pas per la via d’amagar-la, sinó ben al contrari, reconeixent les seves vergonyes, exposant-les públicament i explicant-les, per mirar que mai no es repeteixin.

Recentment, recorrent per la Catalunya Nord l’anomenada ruta de la retirada dels republicans al final de la guerra del 36-39, vaig arribar a la bonica població de Ribesaltes, al nord de Perpinyà. En el seu terme comunal hi va haver uns dels més grans camps d’internament del sud de França, una esplanada de 600 hectàrees on van malviure primer, els exiliats republicans, i després, tots els “indesitjables” de diferents èpoques: els jueus durant l’ocupació nazi, abans de deportar-los als camps d’extermini, els gitanos expulsats d’Alsàcia pels nazis, o els harkis retornats de la guerra de la independència d’Algèria.

Ara és només una extensió de runes dels barracons on emmagatzemaven les persones i de les latrines comunitàries on cagaven. I al bell mig de la desolació, un impressionant Memorial, semienterrat per no interrompre la visió fantasmagòrica de la devastació, on s’explica la història i el significat d’allò que es veu a la superfície, d’una forma rigorosa i, alhora, didàctica.

Quina enveja, quan aquí ens perdem en ridícules discussions sobre si s’han de mantenir o s’han d’enderrocar les restes materials del franquisme. Qualsevol cosa abans de reconèixer les barbaritats del passat per mirar d’explicar-lo, per tal que esdevingui una vacuna de cara al futur.

Algú s’imagina un lloc millor que el Valle de los Caidos per explicar el franquisme? Un monument envoltat de cadàvers que mostren la repressió sistemàtica i massiva de la dictadura. Una conjunció entre el feixisme i la religió que va donar lloc al nacionalcatolicisme espanyol. Fins i tot un model d’arquitectura típicament feixista, que subratlla la insignificança de les persones enfront de la grandesa del poder, la seva fragilitat davant la duresa de la pedra.

La recuperació del camp de Ribesaltes com a monument històric i l’impuls al seu Memorial va ser el resultat de la lluita del col·lectiu Pour la mémoire vivante du camp de Rivesaltes, encapaçalat per Simone Veil, Claude Simon i Edgar Morin.

Em pregunto si algun dia els nostres intel·lectuals, tant catalans com espanyols, s’atreviran a promoure alguna cosa semblant que empenyi al gobierno mas progresista de la historia a explicar justament això, la part més fosca de la nostra història.

Per cert, si algú es decideix a fer un vol per aquells paratges, li recomano una visita a Elna, no només per la Maternitat, un altre edifici històric museïtzat, sinó també per resseguir el pas de Pere el Cerimoniós per la Porta de Balaguer.