Valorem i estimem el que tenim abans no sigui massa tard

Tenim moltes coses. Moltes. Infinites. I, de vegades, ho oblidem. Només quan alguna cosa trontolla, o quan la perdem per sempre, en som conscients. Sempre volem més i més. I, tristament, gairebé sempre pensem en coses materials. O en elogis o fets que ens engrandeixen. Als nens els ensenyem, des de ben petits, que han de treure molt bones notes, han de ser els millors, els primers de la classe. Que han de fer cinquanta mil activitats extraescolars i han de portar la roba més bonica del mercat. Però els ensenyem a estimar? A valorar tot allò que tenen? Només quan no volen acabar-se el plat de verdura o macarrons, només en aquell moment, els recordem que hi ha nens que no tenen cada dia un àpat consistent a taula. Demagog i trist.

Ajudem-los a somriure i a ser feliços. Expliquem-los sense por que, realment, som molt fràgils. Que tot es pot tòrcer en qualsevol moment. Que som vulnerables. Que no podem perdre el món de vista. Abracem-nos. Regalem-nos petons. I fem que això no sigui estrany sinó un símptoma d’amor, respecte i agraïment.

No sempre han de treure les millors notes ni han de ser els jugadors més bons de l’equip de futbol. Aquesta carrera té sempre els seus límits, els de cadascú. Cada nen tindrà les seves grans virtuts i els seus defectes. Però no oblidem que l’èxit i el fracàs són conceptes molt relatius. Tothom ha de saber identificar les pròpies capacitats i debilitats, com també les de les persones que conviuen al nostre costat.

De vegades, els més grans actuem com els més petits. Sempre ens sembla millor el que tenen alguns dels nostres amics, companys de feina o familiars. Tenim el que tenim i això no ens ha de fer renunciar a cap repte, objectiu o propòsit. Però fem-ho amb un somriure d’orella a orella.

Somriem al flequer que ens serveix el te cada dia matí, al botiguer del quiosc on comprem el diari o al porter que sempre té un “bon dia” a la boca quan arribes a la feina. Però també somriem al mestre, al metge, a l’agent de seguretat, a l’advocat, al periodista, al ramader, a l’educador social… i un llarg etcètera que no acabaria mai. A tots, regalem-los somriures. És una manera de valorar la seva feina. De dir-los que, amb tots ells, som més feliços. El cafè ens desperta, el diari ens permet entendre un món sempre complex i ple de matisos, el “bon dia” ens ajuda a encetar una nova jornada amb la mateixa il·lusió de sempre. I el metge, el mestre o l’agent de seguretat fan més fàcils els revolts de la vida.

Valorem-ho sempre i cada dia. I fem-ho amb naturalitat. Sense escarafalls. Sense floritures. Aconseguim que sigui una manera bonica, sincera i humil d’afrontar qualsevol situació. Valorem i estimem el que tenim abans no sigui massa tard. Encara hi som a temps.