Va, a per ells

On acaba la llibertat d’expressió?

Quan podem dir que un autor, un creador, un comunicador, fins i tot un humorista, està fent ús indegut de la llibertat d’expressió? Hi ha algun límit per aquesta llibertat? Es pot dit tot de tothom?

Crec que hi ha un límit i és de tota evidència.

Va la norma: no te’n pots burlar mai d’algú que sigui més dèbil que tu.

Aquesta és una norma d’obligat compliment.

No es poden fer acudits sobre la gent que està morint a Síria, sobre els ofegats a la Mediterrània, sobre els retinguts a Líbia, sobre els sense sostre de les nostres ciutats, les dones maltractades o els nens abusats pels seus educadors, familiars i parents pròxims. D’això no te’n pots burlar mai.

Dissortadament no tothom ho entén així. Hi ha qui, emparat en la seva situació de privilegi, no dubta gens a burlar-se del dèbil.

Aquesta és una prova d’estar tractant amb un miserable. Sempre que vegis que algú es burla d’algú més dèbil, ja pots estar segur d’estar davant d’un miserable de primer nivell, i és igual si el tipus és jutge, diputat, senador, mecànic, mestre d’escola o rei d’España. Es un miserable com una casa.

Alguns d’aquests personatges s’amaguen darrera de les seves porres, lleis mordassa o dels seus delictes d’odi que apliquen sempre sobre els més dèbils. Es igual. Són ells. Són uns miserables.

El miserable absolut és el tipus que ofèn els més dèbils per fer la gracieta al poderós, el llepon professional.

Els llepons i els poderosos han de ser objecte de burla.

Va, a per ells.