Una bona sort

Hi ha una classe de gent que mai no sap res, ni què ha passat, ni què podia haver passat i molt menys què passarà.

No en tenen ni idea. Es una classe de gent d’una certa bondat natural. També és cert que estudiades de ben a prop, tenen un punt de babau. Però no aprofundirem en la teoria.

A l’altra banda, tenim el tipus que sempre ho sap tot. Es un clàssic de la novel·la negra, Raymond Chandler  i Horace MacCoy, per exemple.

Entre nosaltres també hi habita el tipus. No freqüenta locals perillosos i companyies poc recomanables. Ben al contrari es passeja tranquil·lament per tota la ciutat. Si convé entra a un bar i assegut amb uns companys, es demana un cafè o una cerveseta.

Ell sap, si no plou, com és que portem tants dies que no plou, sap que això ho fan amb unes avionetes que van fins a les Azores i atansen o allunyen l’anticicló. I si plou, també ho sap: que ho fan amb  uns núvols que fabriquen els americans, i unes avionetes que ell les ha vist.

Però no és només el temps. Res no escapa a la seva capacitat vivisectora. Ell sap exactament per què el presidente del gobierno, es demana cinc dies de retir espiritual, que si el Marroc, el Sahara, el programa Pegasus…

Sap què farà el P:P. amb els jutges que té en nòmina.  Sap qui està pagant Aliança Catalana, i sap per què l’independentisme català no se’n surt.  Sap qui és el culpable, amb nom i cognoms.

També és una bona sort que té. Ho hem de dir ben clar.

Llàstima que semblant guardó només està donat a uns quants. Pocs  i escollits.

Salut i república.