Un bon propòsit

Mirant les notícies que ens envolten, de la marxa que porta el món, ens queda alguna cosa semblant al fàstic absolut.

No hi ha cap notícia mitjanament positiva. Si repassem l’actualitat mundial fa una mica de por. No s’acaba una desgràcia que en comença una altra.

De què podem parlar? De la mort de milers de sudanesos abandonats a la seva sort? Potser que direm alguna cosa del País Valencià? Constatem que baixa l’esperança i puja el pa?

Malgrat tot hem de seguir lluitant. També és cert que no sabem molt bé contra què o contra qui hem de lluitar. Els nostres principals enemics són els que ens diuen que ves què hi farem, que no podem fer res. Això que ens diuen és radicalment fals.

Si que hi ha coses a fer. De vegades ens fem propòsits de gran abast, d’abast pràcticament mundial i llavors, naturalment, no podem arribar-hi i ens descoratgem.

Què podem fer davant la situació de Palestina, d’Ucraïna, dels cristians de Nigèria o dels pescadors de la Mediterrània? Molt poca cosa, és cert. I per la nostra independència, podem fer alguna cosa?

Potser que ens proposem objectius més propers i més possibles.

Que tal si ens proposem que el nostre veí, la persona que tenim ara al costat sigui una mica més feliç, que estigui més contenta i que somrigui una mica? No sembla especialment difícil.

Es un bon propòsit, digne i factible.

Si la persona aquesta del costat ens envia a pastar fang, que tampoc és impossible, ho deixem córrer i endavant.

Ho tornarem a intentar, un altre dia.