Un bàndol i l’altre

Hi ha un grup de gent que lluita per ser. Ho fa amb energia, amb ganes, amb il·lusió.

La gent que participa en aquesta lluita, tot i la preocupació, es veu alegre, amb ganes, amb un projecte concret de futur. Miren de fer trobades, manifestacions, aplecs i mítings multitudinaris perquè es volen trobar, es volen sumar, volen saber-se un grup que té futur i ganes de posar en marxa un nou país.

Els hi ha de tota mena, polítics i no polítics, coneguts i desconeguts, només es demanen les ganes de ser del grup i de construir una república.

Ho estan fent, ho estan aconseguint.  Tenen urnes de construcció massiva.

A l’altra banda hi ha un altre grup trist, emprenyat, antic, amb una mala llet tradicional, dirigit per una colla de mafiosos sense més programa polític que l’espoli de l’erari públic, no tenen res per oferir, només la fatxenderia i l’amenaça de tota la vida.

Com que no poden oferir cap mena d’alternativa, no saben per on pegar-la. Tribunals constitucionals ridículs per amanyats, lleis fetes exprés,  convocatòries de vagues de tren en dies clau, enquestes manipulades, premsa groga, programes de televisió fets a mida, mentides tantes com vulguis, pressupostos colonials, un ministeri de l’Interior d’autèntica vergonya.

Fan de tot perquè estan acollonits.

Sobretot amenacen.

Es la tècnica del maltractador: “Si marxes, et mataré a tu i als teus fills. Ja veus si t’estimo. Però ets tan burra que ni te n’adones.”

No cal dir que et pots apuntar al bàndol que vulguis.

Faltaria més.