Turquia

Hi ha un aforisme que diu que “ben mirades, les coses més estranyes són perfectament lògiques”.

Així i tot, algunes coses es fan difícils d’entendre. Ho vinc a dir perquè  deixant de banda el parlament espanyol, les noves polítiques de C’s i el peix al cove convergent hi ha un cas tan estrany com  el cop d’estat (sic) de Turquia. No em crec ni mitja paraula.

Potser no ho hauria de dir però els turcs no m’han agradat mai. Des de l’època de l’Imperi otomà, el setge de Viena, la massacre dels Balcans, el genocidi d’Armènia i l’actual genocidi del poble kurd.

I de tots els turcs –el clergat  a banda- el que menys m’agrada és aquest tal Erdogan, amb una cara de psicòpata que fa que tomba d’esquena.

Diu que hi ha un cop d’estat, en un parell d’hores es convoquen manifestacions en suport del govern, la situació sembla perfectament controlada i comença una repressió que en qüestió d’hores comporta l’empresonament d’unes  7.000 persones, la “desaparició” de nombrosos opositors, la depuració de la policia i de l’exèrcit, l’aclamació del salvador de la Pàtria i el reforçament de la figura del dictador electe. 50.000 persones diu que han estat investigades, mogudes o remogudes dels seus llocs de treball o de responsabilitats.

En tres dies ha fet la feina que, anant bé, li hagués costat deu anys.

Ja vorem quin joc de mans acaba fent amb els refugiats sirians i ben segur que s’inventarà alguna connexió de tot plegat amb els kurds i no en deixarà ni un.

Ja t’ho dic, no m’agrada ni gota.