Trencar els silencis de l’espanyolisme

“L’espanyolisme no ha fet un cordó sanitari entre demòcrates i no demòcrates”. Són paraules del fotoperiodista Jordi Borràs. No és la primera vegada que li sento fer afirmacions com aquesta però, tot i així, torno a fer la mateixa cara d’estupefacció. No és sorpresa sinó aquella indignació que t’esforces per mantenir sota control. Sempre que he tingut l’oportunitat d’entrevistar-lo, he corroborat que tots els mitjans, per molt que ens hi esforcem, no sempre coneixem prou bé totes les entranyes de l’espanyolisme: des del que surt cada 12 d’octubre al carrer com el que fa feina a la rereguarda.

Perquè, malgrat els anys, hi ha un espanyolisme que no ha evolucionat. Que segueix defensant les mateixes tesis del general Franco. Aquest “ultrapatriotisme” que caracteritza l’extrema dreta espanyola i que circula, encara, sense impunitat en determinats àmbits socials i polítics. Un silenci sorollós? Una maquinària que es manté viva amb uns seguidors fidels que, a ulls clucs, exhibeixen símbols i lemes feixistes.

Jo sempre he defensat, en diferents circumstàncies i contexts, la teoria de l’espiral del silenci que va proposar la politòloga alemanya Elisa Noelle-Neumann. Les persones, per instint i supervivència, tenim por de l’aïllament social. Per tant, com ens defensem? Assumint una opinió majoritària abans, fins i tot, d’expressar obertament la nostra pròpia posició. Pot ser un símptoma de vergonya, falta d’autoestima o incoherència. Callar i romandre en silenci, abans de trepitjar un camp d’ortigues. Acabem, conscient  o inconscientment, combregant amb una idea “dominant”. I ni qüestionem si aquesta és o no la més encerta. Simplement, evitem sotmetre’ns a un judicial social. És aquesta la raó del feixisme ara? No ho tinc clar. Però influeix? En determinats ambients, probablement, sí.

Viu l’espanyolisme dins d’una d’aquestes bombolles? En un espiral del silenci? Doncs potser un percentatge sí, per evitar quedar fora de l’equació. Però el més preocupant és que, la gran majoria d’aquest corrent, és molt conscient del que defensa. S’ho creu i executa els seus pensaments fins a les últimes conseqüències. Sense escrúpols. Algú dirà que dins del moviment independentista també existeixen espirals del silenci. Evidentment. Però fer comparacions, en els mateixos termes, és gairebé un insult. Pel continent i el contingut. Per les formes, les paraules emprades o els símbols que s’exhibeixen.

Trencar aquestes “bombolles” ens portarà del silenci al debat constructiu. Ho sabem però, alhora, no ens cansarem de repetir-ho: la reflexió sincera i argumentada és sempre un revulsiu. Només des de la serenor democràtica aconseguirem esquerdar molts espirals. Perquè, malgrat ens costi d’acceptar, tots sabem que queden moltes sendes per recórrer. Un dia podrem dir que hem fet net però, de moment, que res ens despisti. I als periodistes tampoc. Informar sempre és una opció per seguir fent camí. Sinó recordeu les paraules de l’escultor francès Georges Braque: “la veritat existeix, només s’inventa la mentida”.