Superguerrers

No ens podem quedar aquí. No tinc més forces per pujar aquest barranc. Doncs ho has de fer.

Va, imagina-t’ho. Posa’t en situació. No em facis explicar-t’ho. La vida dóna moltes voltes. Tu també hauràs tret forces de flaquesa. T’hauràs sorprès. Alguns, en situacions extremes ens transformem. Pugem un nivell de superguerrer, mutem a allò que ens sembla impossible. O potser no, potser t’hauràs bloquejat. I l’estrés t’ha paralitzat. Perquè d’altres ens quedem quiets, els ulls esbatanats, incapaços de moure’ns. Hiperventilant, vivint fluixet, que no es noti que hi som.

Mai hagués escrit aquest article per a la revista Congost, del Centre Excursionista. Perquè la meitat s’avorririen de llegir-lo. Si fas muntanya, ho saps: el cap és més important que els peus. No cal pujar cims; tots tenim el nostre marcador de límits: els fills, començar a treballar a les quatre de la matinada, fer treballs-estudiar-examinar-se-fer pràctiques…

Cadascú ho aprèn o ho desaprén al seu territori. Però tots ho fem de la mateixa manera: autoconvencent-nos-en. Vull dir, aquestes coses les decidim nosaltres sols. Sóc capaç. O, no, no en sóc. En solitud, creem espai per créixer o destruïm el nostre propi ecosistema vital. És a dir, per molt que et repeteixin que ets forta, si tu et sents defallir, no aixecaràs cap. I al contrari, si posen en dubte la teva capacitat per superar aquell desplom però, realment, ets una mula, el passaràs.

Gosaria dir que ens van bé els desafiaments físics en un món on les màximes tensions del dia a dia són intangibles. Les emocions desgasten. I molt. Sembla mentida però allò que viu el cap, el cos s’ho acaba creient.

Però, a la inversa, una mica també. L’esforç és, en certa manera, terapèutic. Quan corres i estàs pendent de no perdre l’alè, no tens al cap aquell embolic a la feina. És a dir, tens un repte físic, extern, més important que les teves cabòries. Diu una amiga escaladora que pujar parets és la seva meditació. Peu, mà, paret; durant una bona estona. Com fer bugada de pensaments.

No és fàcil, és cert, canviar l’actitud. Perquè és això, l’actitud; el que nosaltres decidim què som. Per molt forta que estiguis, per més músculs, per més tècnica, és el cap el que et portarà sana i estàlvia al teu objectiu. Sembla com si, de vegades, ens oblidéssim de què som capaços. Com a persones, però també com a col·lectiu. Trio què sóc. Triem què volem. I, sembla mentida, si creiem que som capaços, ben d’hora (o una mica més tard, si cal) hi arribarem.