Si no fa calor la cosa és més seriosa

La tornada al col·le coincideix amb les setmanes dels bons propòsits. Amb les noves matrícules de francès, de ioga i del màster. Setembre sembla l’època de les oportunitats. El moment de la millora personal. Ens fem promeses de noves i millors dietes. Muntem horaris que es convertiran en rutines. I, en definitiva, triem com seran els mesos seriosos.

L’estiu no deixa de ser un parèntesi. Un parèntesi informal. Sembla que si la canalla no va a estudi, tenim llicència per no fer res de profit. Del juny al setembre, tres mesos d’absentisme de la vida real. Lectures, colònies i converses com més lleugeres millor.

Però comencen les pluges, baixa la temperatura per sota els vint-i-cinc i la gravetat de l’assumpte, de qualsevol, empitjora. Aquest any, el final de la llicència estival no ha estat fluid, sinó més aviat estopenc. La crisi dels refugiats sirians, les eleccions i les discussions sobre immersió lingüística ens han col·locat de pressa a lloc.

En algun moment he tingut la sensació, fins i tot, que les nostres reaccions han estat massa histèriques, pròpies d’algú a qui es desperta de sobte i no pot evitar el mal humor. Parlant de les hores de castellà a Gaspar, he detectat més arguments passionals que no pas apreciacions basades en la pedagogia, la filologia i la sociolingüística. Era previsible. Barrejar canalla i llengua polititzada és i serà explosiu.

Com sempre, també, les eleccions, crispen. Però com que a Catalunya ja fa dies que ho remenem, em fa la sensació que tots plegats hi tenim la mà trencada: les tertúlies semblen cícliques i cada cop més cívilitzades; gairebé ens resignem a l’odi intrínsec que sembla que generem en alguns individus. És a dir, hem sentit tants cops la contra, els d’una opinió i els d’una altra, que la nostra immutabilitat i capacitat de tol·lerància s’ha multiplicat.

Això és bo, diria, oi?

Però de la gent que fuig de casa seva, dels sirians desesperats que creuen fronteres, n’hem parlat amb la boca petita. Amb la boca de qui acaba d’empassar-se el darrer gelat. Ens hem passat els darrers anys posant navalles a les fronteres i ara voldrem rebre convidats nous? Hem mirat de reüll tothom que arriba del sud de la Mediterrània i ara ens ha brotat una germanor inusitada? Els refugiats polítics tenen més estatus que els que es refugien de la pobresa?

No sé si em sap gaire greu que s’acabi l’estiu. No sé si és sostenible, viure en la inòpia. Ànims i bona tornada.