Riures que encobreixen masclisme: el nou ‘hit’ de Lo Pau de Ponts

Ja has escoltat la nova cançó de Lo Pau de Ponts? És el ‘hit’ de l’estiu de les terres de Ponent. Quin personatge… Aquests últims dies no he parat de rebre missatges com aquest a través de WhatsApp. El videoclip ja l’han compartit la gran majoria de lleidatans a la seva cronologia de Facebook i l’han ensenyat a pares, tiets i padrins. Evidentment, jo també l’he vist.

No negaré que, en un primer moment, em va fer certa gràcia. Vaig somriure pensant en els pagesos que, aquests dies, aprofiten totes les hores de sol per segar i omplir els graners. Com que jo també he crescut en una família pagesa, vaig percebre una mínima empatia amb la història que reprodueix aquesta cançó. Però, desenganyem-nos, aquest sentiment va durar segons.

Heu escoltat atentament el significat de la lletra? Sou conscients de les idees estereotipades i dels patrons culturals que reprodueix? Ell, Lo Pau de Ponts, és el que va al camp i “es fot un fart de treballar”. En canvi, ella, la seva novia, només pensa en anar a Salou a prendre el sol. En el videoclip podem veure a Lo Pau de Ponts “cosetxant” i a ella amb una faldilla ben curta passejant per la costa daurada. “Només pensa en triar el vestit que es posarà per anar de farra aquesta nit”, va entonant la cançó. I, per acabar-ho de rematar, ell es mostra preocupat perquè si no va a Salou, la seva novia se’n anirà amb “un estranger”.

Un clixé darrere un altre. Els homes són els pencaires i les dones unes presumides que només es preocupen per la seva imatge. Ells, possessius, es pensen que la noia que desitgen és un patrimoni exclusiu. Està bé que els nois surtin i s’ho passin bé amb qui vulguin però no a l’inrevés. De veritat? De fet, la cançó acaba dient “qui em foti la novia, per allà a Salou, pot començar a córrer perquè el fotré al pou”.

Els estereotips masclistes són construccions culturals que fixen un model d’home i de dona “vàlid” o “correcte”. Són uns valors preconcebuts i plens de prejudicis de com s’espera que actuïn les persones en determinades circumstàncies. I, a partir d’aquesta molt qüestionable imatge, edifiquen una relació desigual entre els dos gèneres.

No podem omplir-nos la boca defensant la igualtat i després anar reproduint cançons com aquesta. Els paràmetres socials i culturals no canvien fàcilment. En som conscients. Però aquesta és una lluita de fons. Des dels micromasclismes a les agressions sexuals. És una qüestió que necessita constància, fermesa i molta perseverança. Si somriem davant de situacions com aquesta, estem sent còmplices d’una conjuntura que no ens ajuda gens a evolucionar en aquesta eterna batalla.

Ningú es proclama masclista perquè és políticament incorrecte però, en canvi, acaba acceptant situacions o promovent actituds que sí que ho són. Hem avançat però continuem sent una societat plena d’estereotips. Potser, en determinades circumstàncies o contexts, el masclisme és avui més subtil però això no vol digui que no continuï pervivint. No el podem encobrir. Així, aconseguirem petits canvis que, encara que siguin minsos, poden esdevenir revolucionaris. No és tan sols una lluita, sinó també un compromís social.