Rics i lladres

Diu l’aforista: “Es difícil fer-se ric, però és molt més difícil tenir-ne prou”.

Deu ser això.

No sé si la passió pels diners depèn del que et van ensenyar de petit.

Ho vinc a dir a propòsit del Rodrigo Rato i els seus problemes monetaris.

Diu que potser el processaran per blanqueig de capital.

No crec que ho facin perquè si el processen a ell, haurà de passar pel jutjat tota la cúpula del P.P. present i passada, així que suposo que el Tribunal Constitucional farà una llei per la qual etc. i etc. i aquí no haurà passat res. Descans que els quedarà a tots plegats.

Però, i aquí és on anàvem, quina necessitat de robar tenia el fulano aquest?  Que no era prou ric? Més ric que qui volia ser?

M’he quedat sorprès  amb el sistema de robatori d’aquest personal. Un entramat de catorze o quinze empreses passant-se entre elles factures falses, la creació de diversos comptes en paradisos fiscals i un equip d’assessors financers fent transferències opaques d’un compte a l’altre. Targetes negres compartides amb d’altres lladres.

Francament no sé si val la pena haver de viure sempre pendent del silenci de còmplices i sicaris i la connivència d’alguns fiscals de confiança.

Quins mals de cap!

No n’estic segur perquè mai no he tingut diners, però vols dir que no és millor limitar-se a un caferet matinal i un dinaret de tant en tant?

No entraré en detalls, però si tens a l’abast música i literatura, un grup de teatre i un parell d’amistats que tinguis, no veig que sigui necessària gaire cosa més, no?.