Esperança llunyana

Com més va, més difícil s’està posant la gestió de la crisi del Coronavirus.

Ja no tinc gens clar per on passem ni com acabarà la cosa. No voldria semblar catastrofista però tenim pocs motius per a tenir una certa esperança.

El Gobierno espanyol està fent unes demostracions d’incompetència desconegudes fins ara.

Ja no és que no saben què fer, és que el que fan ho fan malament.

Tampoc s’entén molt el protagonisme que li estan donant a l’exèrcit, perquè una cosa és que ajudin a muntar algun hospital de campanya que xapusses a banda, sempre és un servei, però que vagin patrullant pels carrers i que facin funcions de policia, ja sembla una mica més perillós. Sembla que sí que estan preparant un règim militaritzat per tenir-nos a tots sota control. L’excusa serà el virus però el resultat no sé molt bé quin serà.

Tampoc no sé molt bé per què l’exèrcit ha d’estar al capdavant del repartiment del material sanitari. I sobretot no entenc per què PSOE i Podemos no diuen res al respecte, ho accepten i punt. Potser sí que caldrà que ens tornem a fer la pregunta: “ Però aquí qui mana?” Perquè és evident que socialistes i podemites no manen gens.

Una esperança, llunyana, és que a Catalunya, ja no quedarà cap espanyolista, tret d’algun tipus amb problemes intel·lectuals molt seriosos, i arribat el cas, si és cert que Europa deixa de subvencionar la pocavergonya tradicional d’Espanya, potser sí que podrem ser independents, perquè Espanya, com estat, desapareixerà.

Esperança llunyana, insistiré.