El trasllat dels presos polítics

Espanya és un país rancuniós.

Es una veritat comunament acceptada.

Tothom sembla estar-ne d’acord. Afegirem, amb el consens general,  que Espanya és un país amb un comportament grotesc, superb i una mica ridícul.

De fijosdalgo morts de gana, com estan denunciant els heterodoxos espanyols des del segle XVI,  de capitano de la commedia dell’arte, ridícul fatxenda  internacional.

Igual insulten l’ONU que deixen morir ofegats 74 immigrants en una pastera que no volen rescatar, igual et munten una jura de bandera a Alemanya que et reben l’ambaixador de Níger amb un ministre d’exteriors disfressat d’explorador, igual volen pactar amb Unidas Podemos  però tenen tanta por de l’IBEX  que, per no semblar massa d’esquerres, no volen que el Pablo Iglesias aparegui a la foto.

 La llista podria ser molt llarga.

Aquesta setmana, però, el cas flagrant de la xuleria espanyola, el cas del fijosdalgo mort de gana de tota la vida ha estat el trasllat dels presos polítics. Una exhibició d’espanyolisme “mesetari”. Una humiliació per a tots nosaltres.

Vols dir que calien tres dies per portar 7 persones de Madrid a Catalunya? Vols dir que calia humiliar-los d’aquesta manera?  Vols dir que calia portar-los en un furgó amb compartiments individualitzats per tal que no puguin ni parlar ni  vore’s les cares durant tot el viatge?

Es un comportament  de miserables.

La caverna, però, segueix celebrant  l’èxit internacional de  la implacable justícia espanyola.

Fa vergonya fins i tot tenir-los de veïns.