Què va ser Unió

Les transicions ja ho tenen, això. Neixen partits nous i en moren de vells. El juny de l’any passat assistíem al final de la federació de Convergència i Unió. Després d’una consulta interna esperpèntica, la direcció d’Unió va formalitzar el seu rebuig a la independència de Catalunya i els consellers d’aquest partit van sortir del govern. Unió  va esberlar-se per la meitat i  de la divisió en va sorgir una nova formació política. Des de llavors, a les dues eleccions que s’han celebrat Unió Democràtica de Catalunya hi ha concorregut sola, defensant una reforma de la Constitució espanyola i un millor finançament autonòmic, al marge de la resta de partits catalanistes, bolcats en la defensa de l’Estat propi. Els resultats han estat inapel·lables en ambdós casos: zero escons. I en Duran ha anunciat que abandona la política, sense ser capaç ni tant sols de fer cap autocrítica. Qui ha dirigit durant trenta anys el partit posseint la veritat revelada, ha fracassat estrepitosament en a penes sis mesos de naufragi en el seu propi ego.

Avui, segurament, la imatge que ve al cap de molta gent quan es parla d’Unió és la d’en Duran esmorzant a cos de rei a la seva suite del Palace. Del Palace de Madrid. I a Balaguer, el cotxe oficial de la Pallé amunt i avall, o les declaracions del verdulaire encara cap local del partit reclamant menjadora, sense vergonya. No es podia escriure un final més trist per a un partit nacionalista històric, els militants del qual van donar-ho tot per la pervivència i la llibertat de Catalunya.

Unió es funda el 1931 inspirada en l’humanisme cristià i amb un fort component catalanista i de defensa de la justícia social. Defensors del concepte de Solidaritat Catalana, el Jun
ts pel Sí del segle XX, es manifesten tan allunyats del radicalisme d’Esquerra Republicana com de la retrògrada Lliga. Unió és el vot de Pau Romeva, al Parlament, a favor de la Llei de Contractes de Conreu. I l’oposició de Carrasco i Formiguera, a les Corts, a les retallades a l’Estatut de Núria que havia pactat Companys. En paraules de Canosa, són els que resistiren entre el sabre dels feixistes i les bombes dels anarquistes. Què podem afegir a l’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera –“la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d’aquest món”–  i al seu llegat?

D’Unió se’n fa Joan Sales en tornar de l’exili “perquè és l’únic partit que no té les mans tacades de sang”. Unió és la resistència cultural de Maurici Serrahima. Són les classes clandestines d’història de Catalunya que feia Coll i Alentorn al seu pis. I Guiomar Amell fugint de la policia del Palau de la Música amb l’Espar. Unió és la feina abnegada de Coll, Rigol, Bassols, Xicoy, als primers governs del president Pujol, quan tot estava per fer. I la dignitat amb què exerceixen el càrrec els successius presidents democratacristians del Parlament.

Seria injust esmenar de ple l’acció política de Duran i la seva gent, perquè en bona mesura van contribuir a la construcció de la Catalunya autònoma i a la seva projecció al món. Però des del moment en què aquests han dimitit dels objectius fundacionals del seu partit i del catalanisme, no em podia estar de reivindicar l’obra de totes aquelles persones d’Unió que, en condicions duríssimes, van arriscar la vida per defensar la llengua, la cultura, el país. La seva suite era sovint la comissaria i la presó. Que se sàpiga que Unió un dia va ser aquest partit i que gràcies als homenots que hi van picar pedra avui la flama de la catalanitat és més viva que mai.