Plaerdemavida

Una vegada em van censurar un text perquè vaig escriure que l’època del govern franquista havia estat una temporada obscura. No vaig entrar en detalls. No vaig parlar de detencions polítiques ni ideològiques; ni de pensament únic; ni de tortures ni assassinats; ni d’humiliacions, vexacions o ostracismes ciutadans. Vaig dir “obscura”. Fa quaranta anys i la por encara ens engrapa les llengües.

M’és igual si amb Machado o amb Delibes, el cas és que vaig aprendre de les dos meitats indissolubles. Que primer eren, per a mi, poesia o personatge, però que ara són una realitat palpable.

És a dir, no només pel fet que hi hagi una Espanya que negui a Catalunya la possibilitat d’un procés rupturista, sinó perquè negui l’opció al diàleg. En un estat que normalitza la politització de la justícia, les meitats indissolubles segueixen sent-hi. També, en un país on els missatges discriminatoris per racisme o sexisme són utilitzats com a campanya publicitària, sobretot electoral. I, en canvi, s’habiliten i legislen mesures de control ciutadà: vigila on i quan et manifestes, vigila de què et disfresses, vigila en contra de qui parles.

No ho sé. Jo diria que això és una època obscura, també. Però si hi ha qui els vota és que hi ha qui ho pensa. Això desarma. Fa venir ganes de tenir un passaport exòtic.

Penso que el problema és la monotonia. En certa manera, l’immobilisme ens fa immòbils -i perdó per reiterar-me, però volia dir exactament això. Opino que tastar i viatjar són dos actituds que ajudarien a dissoldre’ns, a amalgamar postures.

O llegir el Tirant. I em diran que sóc oportunista per dir-ho justament avui. I és cert. Però de debò que penso que un llibre on els cavallers, amb les seves espases, poden resultar ridículs, és una arma terrible contra les veritats absolutes. Històries militars, eròtiques, tot junt en una novel·la que relativitza tot l’establert. Una novel·la complexa. I, sobretot, el que cal, lluminosa.