Parlar i no dir res

Fa alguns  anys em van passar un paper molt curiós. Hi havia quatre columnes amb unes vint frases per columna. La gràcia del text és que es poden combinar aleatòriament les frases de les quatre columnes de manera que si es fa seguint l’ordre (1,2,3,4)  el resultat és sempre un text que sona bé i que, paradoxalment, no significa res.

Aquest paper l’havíem fet servir algunes vegades per fer pràctiques d’oratòria i de dicció a l’Aula de teatre de la Crisi. Imitant l’entonació d’un polític en un míting, per exemple, o un cordial aclariment   en una roda de premsa o fins i tot parlant amb un grup de xiquets a la sortida d’un col·legi. Funciona perfectament.

Per a la meva sorpresa, el tal document ha arribat a mans de la classe política del país.  Especialment de l’esquerra internacionalista de la Sra. Colau, els de PODEMOS i una part de la CUP.

Són perfectament capaços de respondre qualsevol pregunta o de fer un discurs de deu minuts encoratjant el personal i no dir res de concret.  Sempre fan anar les mateixes paraules canviant l’ordre de les frases. Sembla, doncs, que han dit alguna cosa d’una certa alçada intel·lectual, que sona bé, però no significa res.

 Altrament, com que no volen repetir el discurs dels nacionalistes del país, perquè ells són molt més modernets, han de canviar el significat de les paraules.

A hores d’ara ja no saben què vol dir nació, país, independència, sobirania, dret a decidir, autonomia o poble pla.

I la culpa és nostra, naturalment, per provincians.