Orgull espanyol

Això del “orgullo español” sempre m’havia semblat una camema.

Es pot dir ben alt que el 26J han demostrat que l’orgull no existeix. Hi ha xuleria, hi ha faxenderia, hi ha macarrisme, però no hi ha orgull.

També és cert que tot sovint el que fem és discutir què signifiquen les paraules. Miraré d’aclarir el terme.  Entenc per orgull alguna mena de satisfacció personal i pròpia per alguna cosa que has fet bé, que t’ha costat però ho has aconseguit, sigui un fet concret físic i tangible o una realització intel·lectual o no física.

A Espanya no hi ha orgull, hi ha molt fatxenda i molt canta manyanes.

Hi ha el tipus que quan Iniesta diu: “Visca el Barça i visca Catalunya”, ell li diu: “Iniesta hijoputa”. Això és Espanya.

Hi ha el tipus que quan el ministre de l’interior reconeix que “han destrossat la sanitat catalana” diu: “catalanes hijoputas” i vota el P.P. i ben content. Satisfet de fotre els catalans  jihadistes, separatistes, jueus, nazis, etarres, fillsdeputes.  Això és España. Xuleria i macarrisme.

Home, no seran tots. No, tots no. Només són una gran majoria.

Que un poble torni a votar un grup de lladres convictes i confessos, en comptes de posar-los tots a la presó, això és ser un poble orgullós? No ho crec de cap manera.

No em diràs que no hi hagi per fer un màster d’antropologia i ciències polítiques, o de psicologia si s’ha d’estudiar la síndrome d’Estocolm.

No ens donem, però a la desesperació. Es ara que cal una ment lúcida i seguir treballant.

En això estem, o mirem d’estar.