Tot pot anar pitjor

Potser sí que hem volgut ser massa xupiguais davant d’aquesta pandèmia.

Autoritats fent veure que tot estava controlat, que només calia fer un acte de fe, gairebé religiós, en la seva paraula, i esperar asseguts. Publicitats televisives com si fossin frases emmarcables de llibres d’autoajuda, anunciant que tot aniria bé. Científics mediàtics donant per fet que a l’estiu tot s’arreglaria per una mena de miracle hipocràtic, només que confiéssim en la mare ciència. Dades que proclamaven que si no eres un vell o un malalt terminal no et calia patir, que la joventut n’estava al marge de tot allò que fes olor d’hospital. Ecologistes encantats perquè, per fi, l’espècie humana invasora, els sapiens sapiens, deixava en pau la mare natura per a que fes la seva. Les monges cantant perquè el Sant Crist se n’encarregués personalment de deslliurar-nos de qualsevol mal, amén. Les forces vives econòmiques, encapçalades per l’IBEX 35, pressionant perquè si estàvem més temps sense produir, ni consumir, seria pitjor que totes les plagues bíbliques reunides. Només ens faltaven els il·luminats explicant que tot plegat només era una confabulació judeo-farmacèutica, i que, com l’America First, res de mascaretes ni mariconades.

A partir d’aquests missatges, que centrifuguen tota responsabilitat personal, no és fàcil fer entendre ara a la gent que faci el mastodòntic sacrifici de posar-se la punyetera mascareta a la boca i al nas tot el dia, o que es quedi a casa en comptes d’anar al bar a fer beures i a comentar la jugada, que és el principal esport nacional quan hi ha algun problema. Potser sí que hauria calgut que totes les mascaretes fossin “egoistes”, o sigui, que protegissin només al qui la porta i no a l’altre. D’aquesta manera els mascles alfa disposats a suïcidar-se ho podrien fer tranquil·lament sense emprenyar els altres individus de l’espècie.

Ja és hora de deixar-se de collonades. Les víctimes no són morts virtuals d’un joc de la play. I tampoc no val a dir que el més important és l’economia. És falsa la dicotomia entre salut i economia. A diferència de la crisi econòmica de 2008, no estem davant d’una crisi econòmica, estem davant d’una crisi sanitària i de salut pública, això sí, amb unes conseqüències econòmiques i socials gravíssimes. Però només es podran superar aquestes conseqüències econòmiques en la mesura en què es resolgui la crisi sanitària.

Sigui perquè al final funcioni el sistema de contenció del virus via confinament, sigui perquè es trobi una vacuna efectiva, sigui perquè el virus se’n cansi de tocar-nos allò que no sona, o per alguna afortunada intervenció celestial, l’endemà que es resolgui el problema sanitari probablement l’economia començarà a remuntar. En aquest cas, la salut és una condició sine qua non de l’economia. Ja veurem quant de temps haurà de durar la remuntada, el que és segur és que no hi haurà remuntada econòmica sense resolució del problema sanitari.

Però ni tan sols en tenim cap garantia que la crisi sanitària la puguem solucionar, això no és una peli de Hollywood de les que, un instant abans del happy end, els bons aconsegueixen salvar la humanitat. És més, si ho deixem tot només en mans de la llei de Murphy, el més probable és que la torrada caigui del costat de la mantega. Ho sento, aprenents de poeta xupiguai, però no, no tot anirà millor. No necessàriament. De fet, tot pot anar pitjor.